El to del públic era baix, molt baix. La
consternació que es respirava, degut a l’atemptat terrorista a Barcelona,
voleiava entre els assistents que havien acudit a veure la funció d’Acosta
Danza, la companyia cubana que clausurava l’edició del festival estiuenc.
Però, a mesura que avançava la representació, la consternació quedà difuminada en un segon lloc i l’emoció quedà
atrapada en la presència i interpretació d’un programa variat construït a base
de peces curtes de diferents coreògrafs, autors de llenguatges corporals rics i
variats.
Carlos Acosta, el ballarí cubà que ha esdevingut
una “estrella de la dansa” per la seva qualitat interpretativa i el seu potent físic,
i que va ser catapultat a la popularitat internacional gràcies al fet d’haver
ballat durant disset anys a la prestigiosa companyia del Royal Ballet, fa un
any va fundà la seva pròpia companyia amb la voluntat d’oferir propostes coreogràfiques
sense fronteres.
Sens dubte un dels atractius de la nit era
veure ballar Acosta. El ballarí no va defraudar, ans tot el contrari, en els
dos solos va fer gala d’una notable interpretació on la tècnica i el sentiment combregaven de forma equilibrada. A Memòria, una coreografia de Miquel
Altunaga amb música de Murcof, Acosta es va entregar a una dansa de regust
urbà, amb passos específics de break
dance, i acompanyat per ritmes sincopats de la partitura electrònica del
compositor mexicà. En el segon solo, Two,
del coreograf Russell Maliphant, Acosta apareix sota una llum zenital, d’on no
en surt, on capta i distribueix raigs d’energia a través d’un moviment
repetitiu i captivador que va pujant de to gràcies a la música d’Andy Cowton.
El cruce
sobre el Niágara, és una peça d’una de les coreògrafes
cubana de més renom, Marianela Boan, qui ha creat un diàleg entre dos homes,
una comunicació física i emocional oferta en un espai obert on la intimitat és
mostra de forma molt subtil. Raúl Reinoso i Julio León van fer una
interpretació excel·lent d’una obra que comporta una gran dificultat tècnica,
en part, pel seu ritme pausat i contingut.
Faun, és una versió que Sidi Larbi Cherkaoui ha fet sobre la coreografia de
Vaslav Nijinsky amb música de Debussy i peces de Nitin Sawhney. El més
rellevant d’aquest duo ha estat la sensual interpretació que han fet Zeleidy Crespo i Carlos Luis Blanco, dos
ballarins atractius tant pels seus cossos com per la sinuositat que generen a
través dels seus moviments.
A End of
Time, les notes de Rakhmàninov del tercer moviment de Sonata en sol menor acullen un duo de Ben Stevenson , a càrrec de
Liliana Menéndez i Enrique Corrales, que sent
les últimes persones a la terra, es llencen a un apassionat pas a dos a través d’un
llenguatge on la tècnica clàssica i les sabatilles de punta tenen molt a dir.
Anadromous, interpretada pel mateix coreògraf Raúl Reinoso i Laura Treto, és un
pas a dos on la robòtica ens arriba a través del moviment articulat de la
ballarina i del maillot daurant que vesteix.
La música de Yann Tiersen i Ezio Bosso subratllen la intensitat de la proposta
que ens ve a parlar de la força per afrontar l’adversitat.
Alrededor
no hay nada, és l’obra més teatral del programa, on la
música està absent. Goyo Montero
utilitza poemes de Joaquin Sabina i del brasiler Vinícius de Moraes, per parlar
de la duresa de la vida. Els ballarins de la companyia, vestits amb americanes
i barret bombin, donen forma a les paraules dels poetes, mots que impacten pel
seu contingut dramàtic i que ens retornen a la realitat de l’atemptat patit a
Barcelona.
