Adéu, Jane!

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Clara Moraleda, Laura Dorca, Joana Rosselló
Assesoria de moviment:
Ana Pérez García
Direcció:
Juanjo Marín, Clara Moraleda
Dramatúrgia:
Clara Moraleda
So:
Cesc Martínez
Sinopsi:

La història d’un pit i un homenatge a tots ells

La Mariona travessa un dels moments més importants de la seva curta vida: amb només disset anys, ha de passar per l’extirpació del seu pit malalt.

Durant la ressonància magnètica prèvia a l’operació, entrarem dins del seu imaginari on ella, i dos estranys alter egos, ens explicaran com ha arribat fins al moment present, quins són els seus dubtes, les seves pors, les seves il·lusions, i com visualitza l’impacte que tindrà aquest fet a la seva vida.

Basat en una història real -i inspirat en tantes d’altres-, aquest espectacle és, també, un espai per reflexionar sobre els perills de la pressió estètica i la importància de l’acceptació i estima pròpies. És un homenatge a tots els nostres pits: estimar-los no ens hauria de suposar tants esforços.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Adéu, Jane!

12/11/2022

Visca el meu cos, sigui com sigui

per Alba Cuenca Sánchez

La Jane és una de les dues tetes de la Mariona. Com totes les tetes, té les seves particularitats: color, forma, mida... i també uns tumors poc comuns que hi han estat des que la Mariona va néixer. Durant disset anys, ella i la Jane han conviscut en una relació d’amor, odi i controls mèdics, fins al dia que els sanitaris decideixen que el millor és separar-les.

Adéu, Jane! és la història basada en fets reals de l’actriu i creadora Clara Moraleda, que amb 17 anys va patir una amputació de pit (ho explicava ella mateixa a instagram). El tema és semblant al que tractava Ada Vilaró a 360 grams, tot i que el resultat sigui un espectacle ben diferent. Per una banda, perquè Moraleda no està sola. Durant l’hora que dura una ressonància, dues presències apareixen en el cap de la protagonista i representen amb ella les vivències, els desitjos i les pors (o el pànic) que ha passat durant el procés. Les actrius Laura Dorca i Joana Roselló l’acompanyen en els diferents moments aportant-hi cures i empatia. A més, la proposta està impregnada de l’adolescència de la protagonista, tant en fons com en forma. Amistat, sexe, dubtes, autoestima... Els temes clau d’aquesta època vital apareixen amb una energia imparable. Les emocions a flor de pell estan representades tant per les coreografies, els jocs i les bromes com pels crits de ràbia i frustració o els pensaments invasius, tot plegat amb una intensitat contagiosa.

L’amor i també l’art apareixen aquí com una taula de salvació, ja sigui convertint en música els sons estridents de la ressonància o amb l’abraçada que et desperta de l’operació. Així, un tema que podria ser fosc i depriment, es presenta en forma d’espectacle alegre, vitalista, emotiu i ple de creativitat. En això també hi té a veure la senzillesa de la posada en escena, amb només tres cubs i alguns efectes sonors i lumínics que els permeten passar per totes les situacions. Que un cub passi de llit a seient d’autobús en qüestió de segons i amb tota la naturalitat alimenta la imaginació i la sorpresa.

Un altre dels components clau és la crítica social, des de la a vegades nul·la empatia mèdica fins a les pressions estètiques. És la pròtesi l’única opció que es contempla en aquests casos? Què hi ha de dolent en la diferència corporal? Per què no en parlem més de tot això? L’obra genera aquestes preguntes amb humor i ironia a través de les relacions que estableix la protagonista amb les diferents persones que passen per la seva vida. El discurs més directe també hi és, però al final, en una escena postaplaudiments en què la Clara es presenta, ara sí com a actriu, i explica el seu cas.

En la lluita contra la concepció avorrida del teatre, propostes com aquesta hi fan molt, especialment cap a la gent jove. Amb tot, la peça pot agradar a totes les edats: És un valent i honest homenatge al cos, a la diferència i a l’amor cap a totes les singularitats que formen part de nosaltres.