Adéu, Jane!

informació obra



Intèrprets:
Clara Moraleda, Laura Dorca, Joana Rosselló
Assesor de moviment:
Ana Pérez García
Direcció:
Juanjo Marín, Clara Moraleda
Dramatúrgia:
Clara Moraleda
So:
Cesc Martínez
Sinopsi:

La història d’un pit i un homenatge a tots ells

La Mariona travessa un dels moments més importants de la seva curta vida: amb només disset anys, ha de passar per l’extirpació del seu pit malalt.

Durant la ressonància magnètica prèvia a l’operació, entrarem dins del seu imaginari on ella, i dos estranys alter egos, ens explicaran com ha arribat fins al moment present, quins són els seus dubtes, les seves pors, les seves il·lusions, i com visualitza l’impacte que tindrà aquest fet a la seva vida.

Basat en una història real -i inspirat en tantes d’altres-, aquest espectacle és, també, un espai per reflexionar sobre els perills de la pressió estètica i la importància de l’acceptació i estima pròpies. És un homenatge a tots els nostres pits: estimar-los no ens hauria de suposar tants esforços.

Crítica: Adéu, Jane!

13/11/2022

D'empoderament i de dols

per Jordi Bordes

Pujar a escena un trauma per fer catarsi col·lectiva. Això és el que proposa Clara Moraleda a Adéu, Jane. Abans també ho havien fet Laura Vila Kremer (Hermafrodites a cavall) o David Espinosa (Els nostres tigres beuen llet...). O fins u tot da Vilaró a aprtir de la seva experiència de dona adulta en la mateixa extirpació del pit (360 grams). Moraleda reescenifica les visites als metges quan, als 17 anys, li van descobrir alguna anomalia en un pit. Deia Espinosa a Los pelones (i posteriorment tambéa Polseres vermelles) que va fer una festa per acomoiadar la seva cama a punt d'amputar-la i que la té enterrada en un lloc conegut per anar-la a visitar periódicament. De la festa celebra que va ballar amb la seva infermera preferida. El viatge de la protagonista d'aquest muntatge és molt més intern. Té dues veus interiors que la miren de consolar i de trobar escalf. A fora, la mare no sap com interactuar-hi i algun metge sent més interès per l'estranyesa mèdica que per la salut de la pacient. Moraleda tira per la frescor, per explicar directament a públic cada situació i les seves pors i ho fa amb frescor, sense rancúnia. Hi ha dolor però s'ha après a col·locar-lo en un lloc del cos que no impedeixi avanaçar. Per això, l'obra és empoderadora i va més enllà del fet concret individual per exclamar una preocupació generalitzada sobre el cos i les seves diverses formes (sovint, no normatiu i, per tant que pot rebre la crítica de l'entorn).

Moraleda és valenta i ve molt ben recolzada per dos companyes que li fan tota la cobertura a l'escena però també a l'ànima. L'actriu ha viscut un truama i ara l'extirpa públicament. Aconsegueix, com aquell esperit positiu d'Espinosa de veure la vida ampurtada amb més llum que abans; de reconèixer millor el valor de viure. Es revolta, sí, perquè la sanitat no li va presentar el dubte de si implantar-se un pit o no, com Vila Kremer que es queixa que la cirurgia sempre va dirigida a convertir els cossos hermafrodites en una aparença femenina. L'obra és dura pel tema de fons: S'obra un abisme a platea que la majoria de ciutadans desconeixen (són casos molt puntuals i, per aquest motiu, fins ara altament estigmatitzats). Però viscuts amb la vitalitat i honestedat, de qui reconeix no haver fet la festa que es mereixia la seva Jane, empoderen tots els cossos (sigui del gènere que sigui) a acceptar les diferències i viure cada dia amb la intensitat que es mereix la Vida. és una obra de teatre que haurien d'anar a veure tots aquells que diuen que la joventut ha renunciat a la lluita i tots aquells joves (i no joves) que no s'agraden quan es miren el mirall. Que facin cua al Maldà (i allà on es representi. En sortiran amb un pes de menys, com si la Jane arrossegués totes les insignificances que ens tormenten puerilment.