D'un fangar sempre se surt brut. El Poder de l'Església a les societats rurals de principis del segle XX anava de bracet amb els terratinents que els beneïïen i manegaven la voluntat dels camperols des del sermó dels diumenges. La societat conservadora i clavada a la pobresa del tros, amb massa poc reg per aixecar el planter, tenia por del progrés. En desconfiava com si fos l'infern. Perquè amb la Modernitat el pes dels treballadors a les fàbriques anava coent-se en demandes laborals. Només cal advertir que la Setmana Tràgica es produiria dos anys després de l'estrena d'aquest muntatge d'ambient rural. L'adaptació que Teatre i literatura fa del clàssic Aigües Encantades, de Puig i Ferrater és afinat perquè fuig del protagonista èpic i, en canvi, se centra en el desenganyat mestre del poble, que mira de donar suport i alhora que posi seny la filla del cacic del poble, que ha estudiat i vol ser mestra per ensenyar a tothom i trencar amb el sostre de vidre implantat pels pares. La joventut reclama el seu lloc (un paral·lelisme extrem que Wadji Mouawad imagina a Ciel).
Sovint, es relaciona equivocadament aquest Aigües encantades amb L'enemic del poble. Si a l'obra de Puig i Ferrater, un enginyer vingut de la ciutat assegura que podria haver reg pels camps si es canalitzés l'aigua dels gorgs (dels que diuen que té poders sanadors perque s'hi va aparéixer una verge), en l'obra d'Ibsen és el propi director d'un balneari que adverteix que les fàbriques dels seus sogres estan contaminant l'aigua del poble i que això durà malalties si no es fa una important reforma. És cert que, en tots dos casos, l'anunci s'enfronta al Poder. Però si l'enginyer convida a aprofitar-se dels avenços de la ciència, el científic del balenari adverteix en un abrandat discurs que cal aturar l'explotació dels recursos.
Aquesta adaptació tria bé quin ha de ser el pinyol d'un estol amplíssim de personatges del muntatge original: Acaba seleccionant la parella de terratinents amb la seva filla i el mestre del poble. Puntualment (fent un doblatge d'intèrpret) apareix el mossén que, amb la seva aparent bona fè (potser amb el pecat de la ignorància, potser fidel a la por dels cacics), trenca qualsevol idea revolucionària de canvi. L'única alternativa que proposa és pregar i processons perquè s'estenguin les pluges quan el camp ja té les plantes mig seques i de poca alçada i menys gra. L'alcalde (un ésser mancat d'autoritat davant de la turba i també del cacic que l'accepta com a solució menys dolenta per aparentar democràcia) prova de frenar la violència però fa prou de no sortir-ne malparat.
Tota l'acció d'aquesta adaptació passa al menjador de la casa pairal. És on el pare critica i prova d'alliçonar la filla que desaprova la manera d'actuar autoritària. És on la mare prova de protegir la filla i fer-la entendre en raó, a la vegada. I és on el mestre Vergés, possiblement confiant en una relació amorosa amb la Cecília, mostra feblesa quan l'estudiant de mestra voldria que hi hagués confrontació valenta. Vergés té la contradicció de veure en la Cecília un futur ideal que ell hauria abrandat de jove i que ara ha après a aplacar per a garantir pau i (en certa manera) glòria. És un personatge que, des de la seva grisor, lluita contra les seves contradiccions. No hi ha el debat (tant celebrat a la versió d'Ostermeier del text d'Ibsen) ni la persecució de l'enginyer (que podria ser molt sucosa en cinema però en teatre de producció austera només es podria saldar amb una representació d'ombres o d'objectes, que seria poc trepidant). Es mira de traslladar el discurs de l'engiyer fent que un personatge li manllevi les rèpliques per explicar-li a un tercer personatge; es desencadena l'acció amb molta velocitat i amb un soroll que insinua la turba perseguint el dissortat enginyer, en la segona escena descartada).
Puig i Ferrater opta perque Cecília prengui la decisió de Nora, la protagonista de Casa de nines. Ho fa sense deixar els seus fills al darrere i seguint un científic a qui estima. Li falta encara la capacitat de sobreposar-se com a dona amb iniciativa sobre els pares, la religió i el possible marit. La Catalunya del 1907 no deuria tenir la valentia de la Noruega dels finals del segle XIX d'Ibsen.
