Nora (trilogia de la imperfecció)

informació obra



Dramatúrgia:
Raimon Molins
Autor:
Henrik Ibsen, Cia. Thomas Noone Dance
Direcció:
Raimon Molins
Intèrprets:
Mireia Trias, Oriol Tarrasón, Patrícia Mendoza, Gal·la Sabaté, Cia. Thomas Noone Dance
Escenografia:
Clàudia Vila
Il·luminació:
Maria Domènech
Vídeo:
Joan Rodon
So:
Roger Rodés
Vestuari:
Patrícia Mendoza
Sinopsi:

Nora és l’esposa del banquer Torvald Helmer i mare de tres fills. La vida sembla que ha arribat en un punt d’equilibri i felicitat per a la parella, per a la família. La Nora però, lluitarà per sortir d’aquesta casa de nines en la que s’ha convertit la seva vida i casa seva. Nora és la reivindicació i posada en qüestió dels valors que formen el que s’anomena en la nostra societat la felicitat i els seus pilars en una societat capitalista i basada sovint en l’aparença.

Casa de Nines, protegida pel Programa Memòria del Món de la UNESCO, és l’obra més traduïda i més representada d'Ibsen;  la seva protagonista, Nora, s’ha acabat convertint en símbol de la igualtat i alliberació de la dona.

Trilogia de la imperfecció:

Nora
a partir de Casa de nines d’H Ibsen

Júlia
a partir de la Srta. Júlia d’A. Strindberg

Nina
a partir de La gavina d’A. Txèkhov

La Trilogia de la imperfecció agrupa tres universos, tres punts de vista masculins sobre tres dones que volen i necessiten anar més enllà del paper adquirit socialment per acostar al seu jo més íntim, humà i per tant allunyat d’allò que ens fan entendre que és el correcte, allò que s’espera … allò perfecte. Són tres dones lluitadores, a qui les nafres d’un somni prefabricat de perfecció de la seva condició no les silencia per sempre més. Són tres veus reivindicatives i que malden per construir-se a voluntat. La seva iniciativa, però, canviarà forçosament el seu entorn, ho ha de posar en dubte i s’obrirà un debat sobre allò que creiem real i inqüestionable i allò que podem i hem de qüestionar … Per viure, senzillament. Tres grans obres de la literatura dramàtica adaptades sota el paraigua d’una trilogia a partir de la dona però amb un crit per a tota la humanitat.

Amb aquesta proposta, Atrium inicia un nou projecte de la mà de tres dels grans autors que han canviat el contingut i la forma de l’art escènic dels últims cent anys fins als nostres dies. Tres autors que, visionaris, des de la transició del segle XIX al XX ens qüestionen, més vius que mai, als humans de la transició del segle XX al XXI.

Joan Rodón, finalista en la categoria eines digitals. Premis de la Crítica 2016

Crítica: Nora (trilogia de la imperfecció)

11/12/2016

Aproximació a la Nora a través del "livecinema" a la caixa de joies de l'Atrium

per Jordi Bordes

El treball de la companyia Atrium té molt d'intuïtiu. Probablement, li faltin alguns dies perquè els actors acabin de trobar-se còmodes i saber parlar a la càmera o dirigir-se a una imatge. La proposta de Raimon Molins concentra l'acció en el conflicte final: quan es descobreix l'embolic de Nora que es pensava la més valenta quan, en realitat, ha pecat d'ingenuïtat. La mirada se centra en la decepció de la dona en comprovar que el seu marit no és tant incorruptible com aventurava i que, a sobre, prefereix mantenir les formes que la seva estimació aparentment sincera. 

Mireia Trias és una histriònica Nora que enerva els nervis als espectadors d'arrencada però que va guanyant l'empatia quan es comprova que, darrere la nena que balla la coreografia de Sia a The Chandellier hi ha una dona que es pensava, secretament, més independent del que mai ho ha estat. Els pantalons de Kristine (Patrícia Mendoza) insinua la duresa de viure fora d'una llar acollidora. Ha fet allò que la vida li ha portat a fer per defensar la salut familiar. El banquer caigut en desgfràcia és, ara una dona també tormentada pel destí. Gal·la Sabaté és aquesta Oda, recreada per la producció i que permet crear un perfil actual: el d'una dona que ha arriscat per prosperar a la feina. Aquesta coincidència (la trilogia sempre comptarà amb aquestes quatre intèrprets) fa que la peça apropi la situació a l'època actual. Finalment, Oriol Tarrason és Torvald, un banquer que, per fi, palpa l'èxit i que no vol cap pas en fals ni en la seva oficina ni a casa. Aquesta integritat es veurà qüestionada per una simple ombra. El paper creix respecte l'original, en presència i també en qüestionament del seu posicionament. Després del cop de porta de Nora, Torvald n'obra una altra per comprendre la seva nova situació.

El joc de cèmeres en viu, aquest livecinema no juga amb petits elements com ho podria fer l'Agrupación Sr Serrano (Birdie, 2016, per citar-ne l'última) o  Macarena recuerda (That's the story of my life, 2014). Perquè a la càmera hi ha els actors que també maipulen la càmera. En aquest sentit, recorda molt el treball de Christiane Jatahy (Julia, 2013) en què la càmera sempre dóna un punt de vista nou a l'escena. I troba en els racons un set per ampliar l'espai escènic. Aquest és un dels grans encerts de la peça a l'Atrium. Perquè el seu escenari (de la mida d'una caixa de joies), s'amplia a moltes altres ubicacions. El mateix espai es transforma i dóna un primer pla, tancant la resta dell quadre de manera fisica. Hi ha molt camí per córrer. Per``o cal vigilar que la càmera no emborratxi (no ho passa gens en aquesta situació).sí que hi ha un promble,a propbablement de recursos fílmics: quan es grava algú que parla es detecta que els llavis del vídeo van darrere la paraula pronunciada. és un salt de raccord que incomoda. Potser caldria recórrer a millor equipament o, evitar enquadrar els llavis que parlen. Nora et deixa ganes de poder veure les altres dues peces de la trilogia. Serà molt més frapant quan els actors no se sentin tant despullats davant la càmera. (Per què l´únic que s'hi refereix és Torvald referint-se, també, a Nora com qualsevol espectadora o identificant Kristine amb el nom de l'actriu? Intrigant, en tot cas.)