Air

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Sami Blond, Roméo Bron-Bi, Joan Vercoutere
Composició musical:
John Adams
Vestuari:
Donald Becker, Laurence Alquier
Autoria:
Jordi Casanovas
Direcció:
Marc Angelet
Sinopsi:

Cossos coberts de làtex, inflats, enormes, desmesurats. Les estructures de làtex responen als impulsos. L’aire atrapat crea formes i imatge sorprenents. Ballarins inflats com pilotes, convertits en un veritable calidoscopi de formes en moviment. Multiplicats. Una coreografia que sorgeix de les decisions individuals i col·lectives. Air és una peça que gira al voltant de l’enormitat i les mesures extraordinàries, d’uns éssers humans desproporcionats que es relacionen amb l’entorn mitjançant la dansa i que s’estan movent quasi sense moure’s, lentament, en una mena de moviment perpetu. La trobada entre aquests ballarins hipertrofiats i el nostre entorn actual ens incitarà a qüestionar la nostra visió d’allò que és humà, a pensar de nou en el món, a veure’l d’una altra manera fins i tot.

Crítica: Air

22/04/2018

Qui parla dels límits físics de la dansa?

per Núria Cañamares

El més interessant dels “Gonflés” (“Inflats”, en francès) de la Compagnie Didier Théron és el vestuari amb què han de bregar els seus ballarins inflables. Un mono de làtex que els cobreix d’extremitats a extremitats reduint punyeterament les convencionals possibilitats de moviment tot brindant-los una nova gamma de gestos i relacions amb el cos i l’espai.

Recorden els xiclets Boomer, aquells roses de l’heroi blau que s’estirava i recargolava. Que vagin de rosa i amb les vambes blaves no deu ser casualitat. De fet, juguen amb l’”efecte xiclet” encongint-se i allargant-se sobre si mateixos deformant l’aparença de la seva figura. Ara bé, fent honor al seu nom, la silueta dels “Inflats” és lògicament més propera als entranyables Telettubies que a la fornida icona dels Boomer.

Al Festival Sismògraf d’Olot, Didier Théron hi ha presentat dues peces amb personatges germans: l’itinerant ‘La grande phase’ més subjecte a l’espontaneïtat del joc al carrer, i l’espectacle fix ‘Air’, de 45 i 25 minuts respectivament. Sense una dramatúrgia definida, la curta durada és sobradament suficient per desplegar l’experimentació amb aquest particular cos i transmetre la idea que qualsevol persona pot ballar, tingui les mides que tingui. És més, incita a provar-ho engolint-se dins l’enormitat del mono, tot i que malauradament l’exercici ha de restar en l’esfera de l’observació i la curiositat sols pot satisfer-se tocant la voluptuositat de les cames, panxa i malucs dels ballarins si se’n té l’oportunitat.

Així doncs, a la mateixa Plaça Major on l’any passat Maduixa Teatre ens va sorprendre amb l’elenc de ballarines del multipremiat ‘Mulïer’ desafiant els límits físics sobre xanques (metàfora dels obstacles que la dona ha hagut –i encara ha– de superar al llarg del temps), aquest any hem gaudit d’un espectacle bastit amb una proposta artística més lúdica i lleugera en la forma, però amb connexions en un fons conceptual i necessari.