Amb l'espectacle Al divan, Isabel Rocatti respon a un encàrrec del Teatre de la Gleva, que té el sant costum de demanar a creadors i intèrprets amb una trajectòria rellevant que s'animin a idear i tirar endavant espectacles de memòria viva. En aquest sentit, cal recordar el mític ¿Qué fue de Pavlovsky? (2018) ‒que complementa el documental televisiu dirigit per Albert de la Torre l'any 2019‒ i els Amici miei (2018) de Mario Gas.
Fa molt temps que l'actriu Isabel Rocatti es passeja i brilla pels escenaris de casa nostra. Va començar a fer teatre a València i la seva gran escola va ser Els Joglars de principis dels vuitanta. Ha participat en tota mena d'espectacles i l'han dirigit, entre d'altres, Carles Santos, Calixto Bieito, Carles Alfaro, Sergi Belbel, Josep Maria Mestres, Pep Pla i Carme Portaceli. No fa pas gaire admiràvem el seu treball com a Vieja pagana ‒“una mujer de faldas en el aire”, amb una procaç alegria i una saviesa ancestral‒ dins la Yerma dirigida per Juan Carlos Martel al Teatre Lliure. És una cara coneguda també a la petita pantalla, i l'hem vist en cinema a Tres dies amb la família (2009), de Mar Coll, i Estiu 1993 (2017), de Carla Simón.
Un últim assaig abans de la funció es converteix en l'inici de l'obra. Enfundada en roba còmoda, la intèrpret fa exercicis d'escalfament mentre parla amb el pianista Nito Figueras, que tocarà en directe la rica partitura composta ad hoc per transitar cada estat i cada canvi. Després d'uns minuts de conversa pretesament informal, en què recorda els anys d'agitació amb la troupe de Boadella, en ple auge de la creació col·lectiva i en un moment de conflictiva interacció entre teatre i poder polític ‒com a actriu, va viure denúncies contra els personatges de Teledeum (1983), amenaces de bomba i debats televisius sobre l'estat de la nació que els incloïen‒, Rocatti plega l'estoreta i es disposa a començar la seva conferència ‒en realitat, ja fa uns minuts que s'hi ha posat‒ sobre la relació entre arts escèniques i societat.
Alhora que evoca dogmes, cerimònies i ritus diversos, l'actriu viatja ‒de la mà d'Apol·loni de Rodes, però també de Christa Woolf i Chantal Maillard, entre d'altres‒ a la recerca del mite de Medea, heroïna tràgica de l'estirp dels Helíades que representa l'arquetip de la bruixa, així com l'alteritat, la barbàrie i l'estrangeria amb cos de dona. El ressentiment d'aquesta sacerdotessa règia és el d'una criatura tan antiga com els titans ‒resulta fascinant el paral·lelisme entre el nou ordre olímpic que destrona les velles divinitats i els pobles indoeuropeus que esborren tota cultura anterior‒, manipulada i encegada per l'enveja i la malvolença de tres deesses enredaires ‒Hera, Atena i Afrodita‒, cadascuna de les quals és fugaçment interpretada per Rocatti, talment com si fos dins un diàleg de Llucià de Samòsata, amb una gràcia que per moments fa pensar en els xous mitològics d'Arnau Vilardebó i els seus 88 infinits.
En aquesta singular combinació d'assaig i autobiografia, el marc formal de la conferència permet enquadrar el discurs i la mirada, sense impedir que aflori un to íntim o confessional. I és que Rocatti passa de glossar i encarnar l'heroïna que, instrumentalitzada per la divinitat en favor d'un heroi pusil·lànime ‒“Per tu he matat i he parit”‒, va malversar o dilapidar el seu ingent potencial, a parlar de les estratègies biopolítiques que es troben sota l'abnegació programàtica de les dones. Es remunta fins al règim franquista i recorda la Sección Femenina perpetrada o perpetuada per Pilar Primo de Rivera, com també el nefast consultori radiofònic d'Elena Francis, que preconitzava la superioritat dels interessos dels homes en detriment dels de les dones, titllats de trivials per naturalesa. Matar l'àngel de la casa ‒ideal de puresa, dolçor i generositat infinita‒ ens porta a Virginia Woolf, i novament a “l'arcaica arrel del crim” que representa Medea. El mite no jutja sinó que mostra, ens diu l'actriu. Per això ens hi podem emmirallar, més enllà del gest criminal ‒“no hi ha pena més gran que matar l'amor”‒ i del gust de fel a la boca.
