Al sostre

informació obra



Direcció:
Israel Solà
Intèrprets:
Pau Ferran, Oriol Grau
Escenografia:
Albert Pascual
Vestuari:
Albert Pascual
Músics:
Xavier Mestres
Il·luminació:
Ramon Beneito
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

En Lapo i en Loti són dos artesans que treballen per a Miquel Àngel pintant el sostre de la Capella Sixtina. Són grans experts en el seu camp. Miquel Àngel, no. Ell, en realitat, és escultor. El geni els acomiada perquè vol acabar el sostre tot sol, utilitzant mètodes desconeguts, i endur-se’n tots els elogis. Però en Lapo i en Loti, no es quedaran de braços plegats; tornen a la Sixtina, per veure què ha fet el seu mestre i és en aquest moment quan tots els dubtes apareixen: qui són els veritables autors de les obres d’art? Què vol dir ser un geni? Què és la fama? A què cal renunciar per aconseguir-la? Dedicar la vida a l’art i no rebre mai cap reconeixement val la pena? Miquel Àngel és l’autor de la Capella Sixtina però no la va fer sol.

La vida de l’artista no és fàcil. Enveges, egos, Papes i cardenals, mecenes, espectadors i artesans; tothom té alguna cosa a dir!

Crítica: Al sostre

11/07/2019

Bon treball actoral per a un text documentat però sense gaire ànima

per Jordi Bordes

Sabíeu que l'actor que interpretava el paper del hippie Neil de The Young ones està llicenciat en Història de l'Art? Potser per això, Nigel Planer es va atrevir a imaginar com donar veu als secundaris. Resulta que Miquel Àngel, quan li van encarregar pintar la cúpula de la Capella Sixtina només estava interessat en fer la tomba del Papa (la seva especialitat era l'escultura).  I va haver de recórrer a artesans per preparar les parets abans de pintar el fresc. La meravella és que l'artista, que els dos artesans el caricaturitzen com un amanerat pedant i garrepa, va revolucionar les formes i va establir una nova manera de treballar aquest tipus de pintura. i s'ha vist que té prou resistència, després de milions de turistes hagin passat per sota del seu sostre.

Oriol Grau i Pau Ferran són dos artesans que esperen l'artista. Que treballen  a la vella manera. I que li tenen una certa ràbia i enveja. La peça, realment, un cop presentada la situació, no té gaire més evolució. I, per això, tot i que és bonic veure com preparen el material i com es refereixen a les diferents formes de treballs no troba el gir definitiu que atrapi l'espectador. El distreu, li planteja reflexions interessants (per exemple, sobre qui és l'autor d'una obra d'art que, sempre neix a partir d'un fet col·lectiu), però no arriba gaire a més. Potser podria ser-ho el reconeixement dels dos artesans que aquesta Mària Àngels (com ells bategen sense vergonya) és un geni, realment. La peça sap trobar moments còmics, abusant dels atributs masculins en els nus de la Capella Sixtina. Un recurs fàcil i primari però que, certament, dalt d'una bastida tocant la cúpula deurien tenir unes proporcions que entretenien i divertien els mateixos artistes. Un petit gest de rebeldia per a un encàrrec de l'Església, punyeteros!