Al sostre

informació obra


Direcció:
Israel Solà
Intèrprets:
Pau Ferran, Oriol Grau
Escenografia:
Albert Pascual
Vestuari:
Albert Pascual
Interpretació musical:
Xavier Mestres
Il·luminació:
Ramon Beneito
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

En Lapo i en Loti són dos artesans que treballen per a Miquel Àngel pintant el sostre de la Capella Sixtina. Són grans experts en el seu camp. Miquel Àngel, no. Ell, en realitat, és escultor. El geni els acomiada perquè vol acabar el sostre tot sol, utilitzant mètodes desconeguts, i endur-se’n tots els elogis. Però en Lapo i en Loti, no es quedaran de braços plegats; tornen a la Sixtina, per veure què ha fet el seu mestre i és en aquest moment quan tots els dubtes apareixen: qui són els veritables autors de les obres d’art? Què vol dir ser un geni? Què és la fama? A què cal renunciar per aconseguir-la? Dedicar la vida a l’art i no rebre mai cap reconeixement val la pena? Miquel Àngel és l’autor de la Capella Sixtina però no la va fer sol.

La vida de l’artista no és fàcil. Enveges, egos, Papes i cardenals, mecenes, espectadors i artesans; tothom té alguna cosa a dir!

Crítica: Al sostre

15/01/2019

Nigel Planer ens proposa admirar la Sixtina des de perspectives inèdites mitjançant un divertiment tirant a fallit

per Ramon Oliver

Ara que Nigel Planer s’ha deixat caure per Barcelona i fins i tot s’ha pujat a un escenari per tal de recordar-nos que al llarg de la seva trajectòria ha sigut moltes coses més que el cèlebre Neil de la sèrie “The Young Ones”, gairebé sap greu dir-ho. Però el cert és que la seva comèdia protagonitzada per dos artesans col·laboradors de Miguel Àngel condemnats a quedar ocults sota l’ombra del genial mestre, no passa de ser un molt discret entreteniment. Massa discret, si tenim en compte l’altura creativa en la qual s’ubica la Capilla Sixtina, i els ambiciosos temes que, per moments, sembla voler abordar l’autor. Som d’alguna manera situats en un territori que podria recordar aquell que tan esplèndidament va abordar el Tom Stoppard de “Rosencrantz i Guildenstern han mort”: el territori dels personatges secundaris ( reals o ficticis) als quals els gegants protagonistes al costat dels quals s’han mogut,  han privat de gaudir d’aquells 15 minuts de fama que reclamava per a tothom Andy Warhol. El que resulta més dolorós encara quan, com els hi passa al Lapo i el Loti d’aquesta obra ,saps que posseeixes prou talent com per no patir tan radical anonimat , i veus com el mestre al qual més d’un cop has salvat de fer el ridícul , s’emporta tots els reconeixements, prestigis, i calerons. Quelcom que, fins i tot fent comèdia,  podria donar lloc a una molt seriosa reflexió sobre el límits que presenta de vegades la genialitat dels nostres genis, sobre  el treball ocult fet per mans anònimes que s’amaga darrera un bon grapat de les més admirades obres mestres de la Història de l’art, sobre la forma com divinitzem el geni individual i el situem sempre per sobre del geni col·lectiu, o sobre com també en el terreny d’aquesta mena de reconeixement, l’escala de valors ha anat canviant al llarg dels mil·lenis.

Esclar que el text també hagués pogut prendre un altre camí si s’hagués decantat per oferir una acurada aproximació a la figura de Miguel Àngel, o un bon retrat de la seva renaixentista època. O si, deixant de banda la gloriosa Sixtina, hagués preferit atorgar-li veritable estatura teatral als seus dos protagonistes, conferint-li  caràcter  més enllà de l’anècdota.

Però res d’això passa, al llarg dels aproximadament 60 minuts de representació. I cal tenir molt present aquesta dada: que un text que amb prou feines arriba a l’hora resulti reiteratiu, que tiri mà un i altre cop de les mateixes bromes sovint tirant a recursos fàcils, i  que et deixi pendent a l’espera d’una evolució que no arriba mai optant tota l’estona per l’esquematisme sense volum, resulta ben revelador de les seves limitacions. Quelcom que ni el simpàtic treball interpretatiu de Pau Ferran i Oriol Grau pot amagar: al cap i a la fi, tampoc a ells els hi ofereix el text masses possibilitats d’explorar una mica més els seus personatges, ni pel que fa a les seves possibilitats còmiques, ni pel que es refereix a la seva dimensió psicològica.  Així doncs, el que acaba passant sota el sostre de la Sixtina, no va mai més enllà de l’agradable comèdia amb rerafons llaminer que es queda en el terreny de les  bones intencions.