Imaginar és una de les grans aptituds de la humanitat. Ho insinuava El Bosch pintant una bèstia que agafa un llibre entre les mans en el moment de reproduir la fusta de La Creació a El jardí de les delícies. Marc Artigau i Raimon Molins van voler construir una aventura de ciència ficció, que és l'espai en el de major llibertat creativa. Han creat un espai net, buit, de línia clara. És una peça amb molts pocs elements que la facin complexa escènicament (a ulls de l'espectador). I que proven d'aprofitar l'espai fins a l'extrem. Com a Litoral els cubs, que es mouen (potser massa), permeten construir diferents espai i situacions. La presentació dels personatges és molt franca, sense massa intriga. S'endevina ràpidament la situació, que diverteix per la ingenuïtat d'un robot amb una immensa capacitat de memòria i deducció. L'actriu Clàudia Riera construeix un ésser molt neutre, amb un to, un moviment i una mirada submissa. Segurament, hi ha algunes projeccions dels personatges que han quedat massa amagats. El robot aprendrà mai a estimar? A desitjar? Tindrà vida pròpia? Podem imaginar una revolució com la que pronosticava Assimov? Serà capaç de rebel·larse a l'ordre de desconnectar-se del seu propietari? Ha après a mentir els humans? Ella es reconeix, tot oi que ho insinua com a possibilitat) com a nou model per a superar el model d'homínid tecnològic (que patirà les conseqüències climatològiques per les que acabarà sucumbint). El robot és l'única evolució natural que sabrà desenvolupar l'home del segle XXII?
Marc Artigau ha simplificat molt la volada del text. Sense l'èpica de Caïm i Abel, construeix una relació que, tot i ser d'un futur avui desconegut, coincideix molt en el comportament actual dels humans del segle XXI. Amb les seves debilitats. Amb les seves pors. El mirall d'El jardí de les delícies apareix massa esquemàtic. Es converteix en una mena de pòrtic del que anirà succeint a l'escena. Poc més. Però, com ja insinuava El Bosch fa segles, ni tant sols en el Paradís, la felicitat és plena,. tot apareix pervertit, sense uns valors de societat compartida. Segurament, cabria la transformació dels personatges reals amb projeccions surrealistes d'animals impossibles. Però això, és cert podria reduir el plantejament escènic realista, obligant-los a fer qusdrar actitud, amb projeccions (a un cam-i similar dels de 1927 com aquell Golem). Els excessos i la indiferència al comportament incorrecte només pot portar a l'infern. També succeeix entre l'Alba (Montse Guallar, molt enèrgica, enamorant-se del robot com si fos una filla) i l'Home (Lluís Marco, turmentat pels seus pensaments, desitjós de no sucumbir a la Modernitat de la intel·ligència artificial), que no són capaçoisd'explicar-se d'estimar-se, de conviure. J, el robot, certificarà que la seva relació trontollava. Que si l'Home vol gaudir de la decadència de la vellesa, Alba vol emmirallar-se en el seu passat i recordar els sentiments que cap cercador de google serà capaç de transformar en algoritme fiable.
El treball, que té ara dues setmanes per acabar de lligar millor els canvis d'escenes faria bé d'incidir en les projeccions d'aquesta línia clara a l'infinit. Com un bon edifici futurista com el de Van der Rohe. L'interessant de la ciència ficció no és crear robots i electrodomèstics que tot ho fan més fàcil, si no tenir un punt de vista nou des d'on posar la lupa al comportament humà d'avui. I aquí, Alba (o el jardí de les delícies) l'encerta plenament. I en això es reconeix la trajectòria de Molins i Artigau.
