Semblava impossible fa uns anys però ha arribat. Google s'ha apoderat del coneixement només a un clic vista. Viquipèdia ha deixat amb un pam de nas els pesadíssims volums d'enciclopèdies de paper amb els seus suplements impossibles de consultar sense moure'n mitja dotzena alhora. Els telèfons i rellotges intel·ligents ja són una realitat. I els robots submissos són a punt de formar part de la vida de la societat moderna. ¿Per què no imaginar que en un futur no gaire llunyà un clon amb intel·ligència artificial podria cobrir la solitud que amenaça les pròximes generacions i acompanyar un modest i senzill humà fent-li de majordom i de servidor de memòria absoluta de tota la seva vida?
D'aquí parteix el dramaturg Marc Artigau (Barcelona, 1984) a l'hora de construir la seva obra «Alba» que subtitula «El jardí de les delícies» en referència a la pintura a l'oli sobre taula del pintor neerlandès Hieronymus Bosch, el Bosch, obra simbolista i d'anàlisi inacabada fins ara, creada aproximadament, segons alguns experts, entre el 1480 i el 1490, tot i que podria ser més tardana, en clau de tríptic, una estructura que el muntatge teatral manté: Creació, Paradís, Infern.
El robot humanoide d'intel·ligència artificial és «J-Alba», una rèplica de joventut quaranta anys enrere de l'Alba actual, una professora universitària d'art jubilada, que té els seus mateixos trets fisiològics i que desconcerta l'Home, un professor de literatura de setanta anys que havia mantingut una relació sentimental amb l'Alba i que ara mantenen només un vincle d'amistat.
El triangle podria funcionar sense que «J-Alba» fos un robot d'intel·ligència artificial. Aleshores l'obra seria una més d'entre les moltes que tracten les relacions personals entorpides per un triangle amorós. El tret original és precisament aquesta connexió amb el món virtual d'aquest moment. Els espectadors, anècdoticament, s'hi sentiran molt reflectits sobretot quan es parla d'«apagar» o «desconnectar» la «J» o quan es demana ajuda al «servei tècnic» que apareix en pantalla amb les preguntes i respostes mecàniques de rigor, una actitud de fredor que també té «J-Alba» en els diàlegs que manté amb la seva “mestressa”. Sense caure en la ciència-ficció virtual també es podria admetre que «J» és una versió actualitzada del clàssic Aladí, el geni de la llàntia, amb l'avantatge que aquell només disposava de tres desitjos i que aquesta disposa d'una aplicació (app) inesgotable.
Però darrere d'aquest embolcall virtual i dramatúrgic hi ha l'etern dilema entre la conservació de la memòria com a únic reducte de la felicitat, el record del passat i el desig inútil d'engrapar la joventut perduda. I, encara, la capacitat que, a través de l'amor, la fredor de la intel·ligència artificial s'estovi i s'humanitzi.
A «Alba (o “El jardí de les delícies”)» hi ha l'empremta de la Sala Atrium, que produeix l'espectacle sota la direcció de Raimon Molins: projeccions a pleret —en aquest cas la pintura d'El Bosch hi té tot el relleu—, escenografia presumptament austera que aquí s'engrandeix amb dos grans mòduls mòbils que deixen veure les dues bandes de cada acció i, en segons quines escenes, ombres transparents d'algun dels personatges, i també reflexió sobre el moment present.
Davant d'una obra breu (90 minuts) que exigeix la predisposició dels espectadors —els amants o coneixedors de l'art s'hi poden llepar els dits amb la recreació i les acotacions intermèdies divulgatives sobre la pintura que en fa l'Alba— la clau és la interpretació dels tres protagonistes.
És especialment singular la de la jove actriu andorrana Clàudia Riera que s'ha de posar en la pell del seu personatge autòmat sense caure en la caricatura i donant-li un aire humanitzat tot i que vigilant que sigui sempre inexpressiu. Molt enfortit el del vetarà actor Lluís Marco, en el paper de l'examant que no vol renunciar a l'Alba de la maduresa i que tampoc no sap com cedir a la temptació de la «J-Alba» que li recorda el passat de joventut amb ella en una mena de metàfora sobre el rebuig a les noves tecnologies que han malmès la memòria. I molt il·lustrativa la de l'actriu Montse Guallar que ha de mantenir la seva actitud d'emmirallar-se en l'Alba jove que va ser a través del seu androide, i que ha de mesurar les escenes més cara a cara amb els espectadors quan situa cada acció en l'espai del tríptic d'«El jardí de les delícies». Aquest sí, Riera-Guallar-Marco, un “tríptic” actoral que enforteix la dramatúrgia i que acaba posant-se els espectadors a la butxaca. (...)
