«Alegria» és una criatura artística creada ara fa exactament trenta anys, el 1994 al Canadà, i descoberta aquí d'una manera impactant per primera vegada el 1998, a l'esplanada de la Mar Bella, encara amb la ressaca de l'eufòria olímpica.
Diuen els seus pares biològics que la trama de l'espectacle simbolitza l'evolució del poder, el traspàs de les caduques monarquies a les democràcies actuals. Dit d'una altra manera, el desig de l'abandó del món vell i la naixença d'un món nou i rejovenit, pensant sempre en un futur prometedor, una vella utopia que fa trenta anys es veia possible a l'horitzó, però que les circumstàncies actuals que amenacen el planeta la posen una mica en risc d'extinció.
En aquesta renovada «Alegria», l'espectacle més clàssic d'entre els clàssics del Cirque du Soleil, diria que aquí pesa molt el lligam sentimental creat amb els espectadors catalans més fidels que han crescut amb la companyia. En la trama d'«Alegria» tot esclata quan un rei curt de gambals es fa amb el poder del tron de males maneres. I com si fos una mena de Revolució Francesa, però de pista, es va a la recerca de la recuperació de la llum que il·lumini l'univers.
De la decadència i la foscor del passat es fa un salt cap a la renovació i lluminositat del futur. Però la simbologia, com se sap, té moltes lectures. I el cas és que, entre la creixent fortor de crispetes, l'augment de merchandatge cirquesoleiler, les múltiples promocions d'espònsors i la fira unifamiliar de l'automòbil inclosa, no queda gaire espai per gratar en el significat dels símbols.
Amb el Cirque du Soleil sempre mana la vista i t'arrossega l'estètica, fins al punt que tots aquells prejudicis que encara es puguin tenir, quedin diluïts només entrar al pati de les carpes, preàmbul del Grand Chapiteau on, quan comenci l'espectacle, durant dures hores aproximadament, més un generós entreacte, es crearà un món immers en el gènere fantàstic que, amb la brillantor del vestuari, la caracterització dels personatges, el so, la música i la il·luminació, ha caracteritzat i caracteritza totes les creacions de la macrocompayia canadenca.
Després de trenta anys de convivència amb el Cirque du Soleil, s'ha constatat a cada nou espectacle que la companyia ha evolucionat des de reposar les seves creacions gairebé tot en un guió fantàstic fins a retrobar el sentit del circ en el seu sentit més pur. Ara hi ha més pista, més protagonisme dels artistes de les diferents disciplines i els fugaços intermedis amb els clowns o la troupe de pallassos, aquí tots aristòcrates.
Fins i tot, en aquesta revisió d'«Alegria», hi ha menys interacció amb els espectadors, gairebé cap, tret d'un espontani sisplau per força que intenta ser seduït per la parella de clowns vinguts, sembla, de la França revolucionària, el duo de pallassos Pablo Bermejo i Pablo Gomis, o dit en l'argot del seu número, “Monsieur et Monsieur”.
Els diferents números d'aquesta renovada «Alegria» passen des de la roda Cyr del francès Ghislain Ramage als trapezis de l'alemany Nicolai Kuntz i la suïssa Roxane Semiankiv. per saltar al número més orgànic de tot l'espectacle, el ball de les torxes convertides en ganivets de foc —foc real— a càrrec de Jacktai Laban, artistes de Samoa. Un altre dels elements que crea una ambientació sensorial és la tempesta de neu —paperets a dojo sobre els espectadors a cop de bufador!— que desencadenen els clowns.
Ja entrats en la segona part de l'espectacle, són expectants els números de les teles aèries amb la parella russa i nord-americana Yulia Makeeva i Alexei Turchenko. Impactant visualment és el número dels cercles il·luminats, hula hoops flexibles en el cos elàstic de la xinesa Yan Zhuang, que creen físicament el que avui es podria interpretar, a vol d'ocell, com una creació de la intel·ligència artificial.
Continua sent imprescindible el número de contorsionisme que en aquesta ocasió és a càrrec de l'artista de Mongòlia, Oyun-Erdene Senge, imatge que crea una relació amb els espectadors des de la seva posició absolutament doblegada. «Alegria», abans de la fanfàrria final, es tanca amb els números espectaculars de trapezi, a càrrec d'una companyia que integra trapezistes brasilers, veneçolans, xilens, anglesos i nord-americans i que glacen la sang dels espectadors amb dobles i triples salts mortals sobre xarxa amb una precisió de mans i barres impecable.
«Alegria», després del 1998, ja va repetir estada a Catalunya l'any 2007. I ja en aquella ocasió, la nostàlgia dels espectadors enyorava l'impacte que es va produir el 1998 amb la cantant Joan Bluteau que havia substituït feia poc Isabelle Corradi, que eren aleshores una mena de veu que sorgia del més enllà i que era capaç de posar dempeus els més de 2.000 espectadors de la pista del Grand Chapiteau.
Aquesta força gairebé tel·lúrica del cant ja es va esmorteir en la revisió del 2007 i encara s'esmorteix més ara, quan la banda sonora més present en l'imaginari dels espectadors de tota la història del Cirque du Soleil reapareix fugaçment, gairebé de puntetes, a la segona part i al final de l'espectacle. Esclar que, com a consol, com si fos París, sempre ens quedarà l'Spotify! (...)
