All by myself

Teatre | Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Guillem Barbosa, Alejandro Curiel
Interpretació musical:
Laura Maure, Matilde Pando
Ajudantia de direcció:
Álvaro Sanjuán
Dramatúrgia:
Álvaro Sanjuán
Vestuari:
Alejandra Lorenzo, Patricia Albizu
Il·luminació:
Alejandra Lorenzo, Patricia Albizu
Escenografia:
Alejandra Lorenzo, Patricia Albizu
Autoria:
Eurípides
Traducció:
Alberto Conejero
Sinopsi:

En una societat que no sap si un solter empedreït és un “solterón” caspós o un “single” alliberat, un grup d’amics s’ha reunit al voltant d’un sofà per parlar-nos i cantar-nos acompanyats d’un teclat. Aquest grup es permet llegir un perfil de GayRomeo sobre una cobla de Rocío Jurado o practicar el Kamasutra per la meitat (és a dir, amb la meitat que queda inscrita sota la pell d’un sol individu) i de somiar de reinventar els enyorats passejos dominicals amb “la nòvia”. 

Crítica: All by myself

01/06/2018

Curtcircuitar fins al clímax final

per Jordi Bordes

Alejandro Curiel representa en primera persona del singular.Eencara que no faci un onebyself, tot passa per les seves emocions, els seus vídeos familiars, les seves joguines (o les evocacions del seu univers). als seus 30 anys, el seu treball arriba despullat, amb els cables pelats i experimentant en diferents plans. Què passa si l'un es desdobla en l'altre? Si l'actor se separa del personatge? Si l'acció es representa en una sèrie de vídeo en directe amb ninots? Si hi entra la música de la mà de dues noies que no s'arriben a presentar, com àngels caigut de casualitat? Què passaria si el text passés a projectar-se en el fons de l'escena. O a dir-se en off. Mentre, els actors performers plantegen unes accions instal·latives, de composició espacial. En aquests quadres pot alternar el quietisme amb el moviment convulsiu (sigui botant dalt d'un sofà, com una criatura; sigui ballant compulsivament sense aixecar els peus de terra; o fent convulsions a terra, mentre Curiel grava la comisura dels llavis i es projecta a fons).

Curiel ensenya totes les cartes. Amb un punt de provocació. De joc. Però sincer. Com un electricista aprenent, va combinant tots els cables pelats que ha trobat a la seva taula de creació. I, finalment, troba la connexió final que resol aquell embolic. Amb la quietud, la contundència, l'honestedat que, altres cops ha arraconat per provar totes les combinacions posibles. I amb la calma, asseguts al sofà, s'abracen, satisfets. I reben l'escalf del públic aplaudint-los. Forçosament, aquest viatge en què s'ensenyen els culs-de-sac de les diferents provatures, desemboca en un espectacle irregular, amb imatges molt potents (amb un Kent rebent un llavi que li absorbeix l'entrecuix) però altres joguines fallides (que queden fosques, brutes, sense explicar gaire res de la seva recerca d'un amor reconfortant. Curiel descansa en l'amistat i la complicitat. Qui sap, si és suficient en aquesta cerca d'un amor correspost que pugui assistir i concursar al Su media naranja de Jesús Puente? contrasta la carícia nosalgica de la tevisió dels anys 80 i la música pop coetània, amb la rudesa del seu discurs, el seu crit desesperat (que finalment, ell, silencia consolant-se amb l'amistat).