Explica Sharon Fridman que All Ways celebra una dècada de treball a Madrid i alhora n’és una cloenda: comença a sentir la necessitat de transitar per nous llenguatges, potser no gaire allunyats del Contact perquè és la base de totes les seves coreografies; com perquè té ganes d’experimentar amb diverses disciplines artístiques. De fet en aquesta obra hi ha una notable incursió: amb el disseny d’il·luminació de l’Olga Garcia (A.A.I:) i la música composada per Danski - IdanShimoni. Sense trencar amb les temàtiques que ocupaven les peces anteriors, i que resumiríem com les constants de la vida, ha anat obrint la perspectiva a noves maneres d’entendre el fet escènic i la dansa.
Les i els intèrprets són novament extraordinaris canals de comunicació, tècnicament implacables, expressivament eficaços i espiritualment compromesos amb el to intimista i greu d’All Ways. Aquí sí que podem assenyalar que hi ha un gir, un accent, disponible en altres títols, però determinadament projectat per a l’ocasió: la ruptura, la cerca, l’estat de somieig, l’enamorament i la construcció són els cinc episodis, capítols de l’existència, que la companyia desenvolupa sense solució de continuïtat, per tal que entenen que són vies, possibles camins, pels quals optar davant les adversitats, i que presenten amb la nuesa freda de la soledat amb què l’individu els enfronta.
Sempre envoltat del grup: el fonament del seu edifici gramatical; i de la idealització de les relacions socials. En aquest sentit, no hi ha possibilitat d’una sense l’altra, sembla dir-nos, i la individuació -entès com procés d’elaboració de la pròpia identitat- no és dissociable de la socialització -llegida aquí com a subjecció al conjunt de normes, valors i rols que ens afermen a una realitat-.
Com era d’esperar, el debat postfunció amb tot l’elenc, i Sharon Fridman al capdavant, que es va dur a terme al Teatre Auditori de Granollers, dins del programa 360º que s’encarrega des de fa uns anys al portal de crítics recomana.cat i que inclou una xerrada prèvia, va resultar pausat i introspectiu: l’obra vista així ho requeria. Un atansament a les claus conceptuals i dels processos creatius que l’havien fet possible. La predisposició, la voluntat de compartir, que aquests artistes van demostrar és un altre element molt destacable de la vetllada.
