A partir del guió de Persona, un dels grans films del segle XX, i seguint el consell de Bergman mateix que ens incita a “disposar lliurement del material editat”, fem un viatge col·lectiu per les emocions de dues dones que recerquen la seva identitat. Magda Puyo compta amb la col·laboració a la dramatúrgia de Victòria Szpunberg. Un equip compromès amb dotar d'un espai de dignitat a la dona. Un treball, però, en què el gènere de les protagonistes és intrínsec al conflicte.
Autoria:
Ingmar Bergman
Intèrprets:
Mònica López, Marta Marco, Vicky Peña (col·laboració)
Direcció:
Magda Puyo
Adaptació:
Magda Puyo, Victòria Szpunberg
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
Lucas Ariel Vallejos
Vestuari:
Mariel Soria
Vídeo:
Alfonso Ferri
Producció:
Grec 2013 Festival de Barcelona, Sala Muntaner, Auditori Teatre St.Cugat (col·laboració)
Estrena:
Estrena
Sinopsi:
L’amor, la maternitat, les misèries del món contemporani, el buit existencial, el teatre com a ficció i com a mentida... Una capbussada pertorbadora en l’ànima a través d’una actriu, Elisabeth, que renuncia a la parla i que es trasllada amb la seva infermera, Alma, a una casa solitària. Els silencis d’una els omplirà l’altra amb un torrent de paraules que l’actriu absorbirà de manera gairebé vampírica, com si preparés un dels papers que acostumava a interpretar. Les personalitats de totes dues s’acabaran fonent, en una relació de vegades sàdica i fins i tot eròtica en la qual descobrirem la discordança entre els actes dels personatges i els seus autèntics desitjos.
Crítica: Alma i Elisabeth (Persona, de Bergman)
01/07/2013
Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)
Amb la complicitat de dues excel·lents actrius que es fiquen de valent a explorar totes les complexitats emocionals dels seus personatges ( i també d'una virtual Vicky Peña que, literalment, es roba tots els primers plans de la funciò ) Magda Puyo ens presenta una molt honesta i força rigorosa adaptació escènica d'una de les genialitats mès radicals i experimentals de tot el cinema de Bergman. I aquest acaba resultant inevitablement el gran problema del muntatge: per molt que la busquis, no hi ha manera de trobar aquí la força brutal d'aquelles imatges. Puyo substitueix la radicalitat original per un embolcall videogràfic decididament brillant, i crea atmosferes de notable bellesa. I com a resultat, li queda un espectacle involuntariament però tambè inevitablement tocat d'aquell esteticisme del qual la pel·lícula "Persona" fugia com del dimoni.
