Alma i Elisabeth (Persona, de Bergman)

Teatre

informació obra


A partir del guió de Persona, un dels grans films del segle XX, i seguint el consell de Bergman mateix que ens incita a “disposar lliurement del material editat”, fem un viatge col·lectiu per les emocions de dues dones que recerquen la seva identitat. Magda Puyo compta amb la col·laboració a la dramatúrgia de Victòria Szpunberg. Un equip compromès amb dotar d'un espai de dignitat a la dona. Un treball, però, en què el gènere de les protagonistes és intrínsec al conflicte.
Autoria:
Ingmar Bergman
Intèrprets:
Mònica López, Marta Marco, Vicky Peña (col·laboració)
Direcció:
Magda Puyo
Adaptació:
Magda Puyo, Victòria Szpunberg
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
Lucas Ariel Vallejos
Vestuari:
Mariel Soria
Vídeo:
Alfonso Ferri
Producció:
Grec 2013 Festival de Barcelona, Sala Muntaner, Auditori Teatre St.Cugat (col·laboració)
Estrena:
Estrena
Sinopsi:

L’amor, la maternitat, les misèries del món contemporani, el buit existencial, el  teatre com a ficció i com a mentida... Una capbussada pertorbadora en l’ànima a través  d’una actriu, Elisabeth, que renuncia a la parla i que es trasllada amb la seva infermera, Alma, a una casa solitària. Els silencis d’una els omplirà l’altra amb un torrent de paraules que l’actriu absorbirà de manera gairebé vampírica, com si preparés un dels papers que acostumava a interpretar. Les personalitats de totes dues s’acabaran fonent, en una relació de vegades sàdica i fins i tot eròtica en la qual descobrirem la discordança entre els actes dels personatges i els seus autèntics desitjos. 

Crítica: Alma i Elisabeth (Persona, de Bergman)

14/07/2013

Un silenci que magnetitza

per Jordi Bordes

És una obra gens fàcil, però que el silenci de Mónica López magnetitza. Ella interpreta el paper d'una actriu que decideix callar de sobte. Marta Marco és la jovial, inexperta infermeera que l'assistirà. Primer a l'hospital, després en una casa a la costa. López no regala ni un gest de més. És exquisit. Marco, per la seva banda, és fluïda en el text. La dramatúrgia sap amagar bé els misteris perquè la peça vagi guanyant consistència i contundència. Sí, calen els crits i la ràbia final, d'un expressionisme que fereix davant de la subtilitat del gest. El dolor, l'engany, els errors vitals que no saben conciliar pesen com una llosa. Thomas Bernhard a El ignorante y el demente s'imagina una diva que tem desafinar. I arrenca la seva crisi, amb un punt d'humor absurd. La crisi de l'actriu que interpretava Electra, tot i el riure mecànic que projecta en moments de tensió és fruit d'un odi irrefrenable, inexplicable. Gran treball d'actrius (també Vicky Peña projectada tot i que fallés l'àudio en la sessió... i, per sorpresa de tothom Mónica López recuperés la veu per advertir als tècnics). El que seria un trencament del clímax, López ho va saber redreçar amb naturalitat i ofici. Gran.