Fent relaxació en un racó de l'escenari. Així rep Lluís Homar (i Adriana Ozores i Emili Brugalla) al public quan accedeix a seure-hi. No es produirà el silenci fins els primers avisos, però a partir de llavors, l’atenció passa d’un glop. Amb una dramatúrgia tant simple com pura, neta, d’ofici i sense artifici. Símplement, escoltant-se tots tres, mirant-se completant les reflexions sobre aquest món de desassosec i les eines per trobar una certa calma interior (a través del ioga, del budisme o del taoisme…) i admetent que hi ha un camí molt útil que és la poesía mística de San Juan de la Cruz (o de Teresa de Jesús de Fray Luís de León).
Homar és gat vell i engega el seu monòleg amb aquell to de dir sense voler molestar, com insegur de les seves màximes, repensant-les tot i tenir-les assumides i memoritzades. Com Ozores, reciten com si fos la seva primera lectura (tot i tenir estudiada la rítmica, la dicció) i el gest mínim. Evitar la sobreactuació, proposant l’eina com un camí possible i no com la solució única. És un traginar molt honest però que, rarament, es produeix en aquest tipus de posades en escena. I la mirada nítida dels tres intèrprets és una benedicció. Amb un joc ben simple, movent-se i anar retirant les cadires de l’escena. Cada cop més buit. I, sembla lògic, descalços. La peça acaba referint-se al Crist de Velázquez que dóna molta calma i que està pintat com si la llum emanés del propi cos en creu. El vers de Vivo sin vivir en mi y muero porque no muero té aquella lluminositat tràgica.
La música pessigada al piano transporta, sense pretendre imposar l’elevació. Tots tres projecten una mena d’aura a través de les paraules (com si balléssim deia en la convocatòria amb la premsa prèvia Adriana Ozores) que allibera. El dolor pels místics seria com un camí per aprendre al seu control i per retrobar en aquests reptes un instant de pau, de desprendre’s, de deixar-se induir per la providència. Com fans els ocells i les bèsties del camp. Un cert aire franciscà en aquest carmelita descalç…
Homar és gat vell i sap traçar les frases per no deixar escapatòria. Si reconeix que la humanitat ha estat “contradictòria” matant Jesus (“i tants d’altres”) potser millor si s'evitar crucificar aquest San Juan oblidant-lo. Hi ha la sort que altres veus s’hi van reflectir. Com Frederic Mompou amb la seva “Música callada”. I aquesta música, que sembla interpretar-se fregant el mínim les tecles per no exercir massa presència al silenci. La poesia mística avui tindria un mirall també amb el vers conceptual; que volen captar l’ànima, donar camins cap a l’interior per conèixer-se millor.
