Aloha from Hawaii

Dansa | Teatre

informació obra


Companyia:
Vero Cendoya, Cia. Mar Gómez
Sinopsi:

Una limusina de color rosa arriba al seu destí. En surten dues dones vestides d’Elvis Presley que busquen fer-se un bany de multituds i ser estimades per tanta gent com puguin, exactament com va fer el Rei del Rock el 14 de gener de 1973, quan va oferir el concert Aloha From Hawaii. Un concert retransmès a tot el món i vist per més de mil milions de persones.
Fartes de llibres d’autoajuda, fartes de demanar respecte, afecte i amor, tiren pel dret i es posen els pantalons de l’home més poderós del món. Situant-se, això sí, en l’instant de màxima expansió de l’artista: el seu mega concert des de Honolulu.

  • La tarda del dissabte 24 d’abril es deixaran veure pel centre de la ciutat i pels espais on passin coses del festival.
Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Aloha from Hawaii

11/09/2021

Elvis mai no tornarà

per Jordi Sora i Domenjó

Mar Gómez i Vero Cendoya han unit forces per recordar un cop més a un dels grans de la música rock and roll: “El Rei”. Podria semblar un altre acte de nostàlgia, disfressades amb aquella vestimenta blanca característica i imitant els moviments sincopats i de maluc que tan bojos portava als seus seguidors. I en canvi, en el rerefons, executen una maniobra de qüestionament dels fenòmens fans, sense renunciar mai al sentit de l’humor i la llibertat creativa.

Seria fàcil imaginar-se ser un altre. Viure de manera diferent, sobretot riques i famoses. La veritat és que les dues artistes ho són prou: en compromís amb la dansa i reconeixement entre el sector. Però es fa més difícil creure que la seva dedicació a les coreografies, el compromís social i l’humor les hagi omplert el banc de dòlars. En l’arrencada de l’espectacle resulta delirant i enginyós el vídeo que amb un QR demanen visualitzar: dues reines de la fama, en limusina, anant cap a Fira Tàrrega. Les imatges van ser gravades a Cal Trepat just el primer dia de representacions.

Tenen una química especial que es contagia en aquest “revival” auster, però emotiu, que han dissenyat i que culmina en la interpretació de “Love me tender” amb l’acompanyament del violí electrònic d’Adele Madau. Només són dues ballarines, exclamen. Exuberants, això sí, de sinceritat i nul•la pretensiositat. La garantia per endinsar-s’hi en una operació com aquesta. 

L’espectacle és farcit d’aquell toc de simpatia i positivitat que és tant d’agrair i que (hi he insistit en diverses ocasions) casa tan bé amb la dansa contemporània, però alhora és tan complicat. Aquella tendència d’alguns creadors de transcendir amb to greu i tots els tons del gris, que Mar i Vero transformen en color i un pèl de bogeria. Sense que mai renunciïn a la crítica subjacent amb la qual embolcallen el conjunt.

JORDI SORA i DOMENJÓ