Aloha from Hawaii

Dansa | Teatre

informació obra


Companyia:
Vero Cendoya, Cia. Mar Gómez
Sinopsi:

Una limusina de color rosa arriba al seu destí. En surten dues dones vestides d’Elvis Presley que busquen fer-se un bany de multituds i ser estimades per tanta gent com puguin, exactament com va fer el Rei del Rock el 14 de gener de 1973, quan va oferir el concert Aloha From Hawaii. Un concert retransmès a tot el món i vist per més de mil milions de persones.
Fartes de llibres d’autoajuda, fartes de demanar respecte, afecte i amor, tiren pel dret i es posen els pantalons de l’home més poderós del món. Situant-se, això sí, en l’instant de màxima expansió de l’artista: el seu mega concert des de Honolulu.

  • La tarda del dissabte 24 d’abril es deixaran veure pel centre de la ciutat i pels espais on passin coses del festival.
Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Aloha from Hawaii

14/09/2021

Un simpàtica clucada d'ullet

per Jordi Bordes

La persona més important del món per a una fan sempre serà el seu ídol. I aquestes fans oprocuraran emular-lo vestint, movent la cadera i cantant al karaoke les seves balades. Vero Cendoya (La partida, IF, Bogumer) i Mar Gómez (Sempreviva; Entre tu i jo), dues coreògrafes que els hi agrada introduir a la dansa alguna pastilla teatral de text i també polsim d'humor, arriben amb un vehicle on el públic els està esperant. Al Sismògraf, anaven amb una limusina; A Tàrrega, van fer via amb un imponent tractor.

De seguida que arriben i que saluden, com si fossin veritables stars de Hollywood agafen el micro i s'expliquen. és necessari prqupe duen aquella jaqueta amb ales d'angel daurades a l'esquena, tant estrafolària. Per a elles, el rei és Elvis. El seu déu és Elvis. Elles volen ser Elvis i ballar i enamorar, i emocionar i trencar la sqüpència amb un cop de cadera. La peça és fresca i busca la connexió amb els espectadors. Juguen a representar-se (és impossible que hi hagi dos Elvis, però els s'hi senten i el reivindiquen) i a compartir aquest joc exagerat amb l'audiència que riu i que, si cal mou els malucs dissimuladament des de la darrera filera o asseguts a les cadires a l'esplanada de Cal Trepat.

Elles, és clar, es confessen que no ho poden ser pas Elvis. ue no són tant famoses ni tant riques. Però no renuncien a cantar una balada i a donar, per fi, una pàtina de dansa contemporània que commou a partir de la tonada de Love me tener al violí, interpretat en directe. És el moment que busquen tocar la fibra i aconsegueixen emocionar; el públic accepta el canvi de codi i celebra que les dues ballarines tinguin els seu momment d'instrospecció amb aquesta dansa que mira cap endins.