El teatre familiar ha de captivar tant a grans com a petits. Les fórmules són infinites. Però encara que ens dirigim als més petits no tot ha de ser bell i confortable. El teatre pot ser desagradable, pot generar rebuig, pot crispar, però quan ens dirigim als més petits s’han de treballar certs codis per establir un missatge educatiu. És per això, que em costa veure aquest missatge darrera la proposta de Ama de la companyia basca Marie de Jongh. Una defensa a la familia? Posar en valor la gent gran? Transmetre una idea de que l’estima pels teus sempre ha de prevaldre enfront les desgràcies quotidianes? Segurament és tot això, però la representació és tan abstracta que se’m fa difícil entendre que un infant o un nano adolescent pugui connectar amb aquesta història.
Marie de Jongh treballen amb màscares sense rostre. Tots els set intèrprets van abillats amb una mena de màscares amb perruques que els hi atorguen una personalitat: el pare, l’àvia, l’avi, el fill i la filla. Però sense ulls, nas, ni boca, res ens fa sentir la seva emoció. Són com aquelles màscares de Pink Floyd, que val a dir que al menys tenien tres orificis. Al voltant de la família, apareixen una espècie de monstres amb una màscara que simbolitzaria un núvol.
Feta les presentacions, la història comença. Hi ha una línia narrativa, que s’intueix, una certa cronologia dels fets. Però tot són escenes on el moviment, la música (espectacular composició de Adrián García de los Ojos. Significa un 50% de la dramatúrgia) i l’ús dels objectes ens van explicant escenes principalment terribles, dures. La solitud dels avis, la dependència, les entremaliadures dels més petits, les ànsies, gairebé suïcides, de la filla jove de fer-se sentir. I enmig de tot això un pare que pinta llenços (tot i que no veiem cap color. L’obra està encaixada en la representativitat conceptual), on moltes vegades són els seus familiars els protagonistes del quadre. Però el que sentim la majoria de vegades és la indiferència, el rebuig, la falta d’empatia d’aquest (i de tota la família entre ells) més que l’estima, tot i que el viatge cap aquella direcció hi és.
Afegim-hi, a més a més, aquests núvols que eventualment fan acte de presència davant dels avis o el pare. Representen la malaltia, la mort, les depressions? Sols el combinat de pastilles sembla foragitar-los. Les escenes es concatenen i l’agror, la tristesa i el rebuig pel que estem veient cada cop es fa més gran. Una escena com la de jugar a fet i amagar entre l’àvia i el net pot acabar amb un intent d’ofec, amb un coixí, de la iaia al net. Trasbalsador.
Però la feina de la companyia és, reflexionada el dia després, magnífica, un treball d’expressivitat filat i treballat amb un ritme imprevisible, on les escenes més coreografiades poden agafar molta volada, però aquelles on el silenci i el pas lent es fan més commovedores de veure. Tot i així, costa d’entendre que aquesta obra sigui considerada adecuada per un públic familiar.
