Ama. Marie de Jongh

Teatre | Familiar

informació obra


Companyia:
Cia. Marie de Jongh
Sinopsi:

En Mario viu en un loft, reconvertit en habitatge i estudi artístic al mateix temps. La seva especialitat és la pintura. Fa un temps que la seva vida ha sucumbit a la tossuda realitat. Els seus pares, d'avançada edat, requereixen de les seves cures, així com la seva jove filla.


En Mario malda per cuidar-los, encara que la tasca se li fa molt complicada. Mai ha après a cuidar de ningú.


En Mario s'enfronta a un viatge iniciàtic en el si de la llar, envoltat de passat, i amb un futur incert.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Ama. Marie de Jongh

08/04/2022

Ombres que són rostres

per Jordi Bordes

Marie de Jongh és una companyia de referència en el treball gestual i de màscara. A Catalunya, se'ls té amb molta estima després d'aquella Amour, que demosrtraven com una mateixa màscara pot evocar actituds ben diferents només arronsant o estirant el cos. Renunciar a la paraula suposa un exercici d'expressió que complica sovint perfilar bé la història. Ho van repetir amb Estrella, posteriorment. en canvi, a Ikimilikiliklik van apostar per deixar que la paraula complementés el seu llenguatge corporal amb un espai escènic evocador i conceptual, alhora. De Jongh agafa el relleu de Kulunka teatro que ja va meravellar amb l'André i Dorine, dos avis i la inoportuna visita de l'alzheimer.

Ama suposa un retorn a la gestualitat. Construeixen una història íntima, dins d'una casa d'artistes, carregada de fantasmes, de dolor físic i emocional. Els rostres dels personatges són plans. no hi ha cap diferècia entre el que representa el pare amb el fill o l'àvia. Els quadres esquitxen idees que cada espctadoir ha d'anar construint i donant-li sentit al seu cap. Però és complicat perquè s'intueixen flaix backs (el pintor amb una filla d'una dona que l'ha abandonat) recorda la seva vida d'infància vivint amb els seus pares al mateix domicili. contìnuament, apareixen uns núvols de tempesta que trenquen els instants d'harmonia familiar. Els paquetes de medicaments es van amuntegant sota la taula del pintor. La música que acompanya la gestialitat tampoc ajuda gaire en identificar personatges, en posar la tempoeratura a l'escena i hi ha, per tant, un excès d'abstracicó que fa complicada la seva interpretació. Ara, com sempre, el treball de gest de la companyia és sublim i té moments d'una plasticitat preciosa, gràcies al canvi d'espai constant (només movent mòduls i il·luminant per darrere les parets amb el que es projecten unes terrorífiques cap a l'escena.

Si van demostrar a Amour que el cos és el que dota d'actitud a la màscara, ara una trama massa ambiciosa els ha ennuegat la marració. Que els rostres sigui inexpressius (una moda a Europa, probablement, i per això es van veient propostes similars, com la de La plaza de Ponde de Torrefiel) no és el motiu per dificultar la situació d'aquesta família que s'estima però que uns atacs (de cor o al cor) sentencia la seva felicitat. Aparentment.