Estrella

Teatre | Familiar

informació obra



Autor:
Juan Mayorga
Direcció:
Juan Mayorga
Sinopsi:

Digueu-li Izar (el seu nom en basc) o digueu-li Estrella, com vulgueu. Són els noms de la protagonista d'aquest espectacle, una nena de no més de sis anys que no és com les altres nenes que heu conegut. Té un gran talent per al piano tot i que de vegades ella hauria preferit no tenir aquest do. Els seus pares han volgut treure tot el partit a la seva habilitat i la fan treballar de valent, sotmesa a una disciplina fèrria que l'ha convertit en tota una estrella de la interpretació. Però l’Izar no és gens feliç. Ella voldria haver estat una estrella fugaç i, en canvi, li ha tocat brillar cada nit, perpètuament, il·luminant un mateix cel nocturn. La vida, tot i això, li ha reservat algunes sorpreses que la deixaran perduda en un laberint emocional. Només una altra estrella, aquest cop una estrella de mar, una d'aquelles criatures amb la capacitat sorprenent de regenerar-se després d'una pèrdua, la podrà ajudar... Tot plegat és una història de lluita contra l'adversitat, de pèrdua i superació, que la companyia porta a escena, un cop més per mitjà de llums, música, màscares i unes imatges mudes però d'una potència i creativitat extraordinàries.

L'espectacle és una nova proposta d'una de les companyies de l'Estat amb més prestigi en l'escena del teatre per a tots els públics, un col·lectiu dirigit per Jokin Oregi que aposta invariablement per l'emoció i la poesia en uns muntatges que commouen igual els nens i nenes que els públics adults. Estrella ha guanyat aquest 2018 passat els premis Territorio Violeta Festival al millor espectacle i el FETEN (concedit en el marc de la Fira Europea de Teatre per a Nens i Nenes) al millor espai escènic. L'any 2018, la companyia va obtenir també el Premio Nacional de Teatro para la Infancia y la Juventud.

Finalista a espectacle familiar. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Estrella

08/07/2019

Un centelleig fugaç

per Jordi Bordes

La companyia Marie de Jongh repeteix el treball de màscares d'Amour, amb la seva habitual tendresa. L'espai es concreta en el misteri d'un piano, que amaga sorpreses. I amb unes cortines que donen profunditat i que serveixen per imaginar les piles de partitures assajades per aquesta pianista precoç. La rigidesa de la màscara de la mare evoca un rígid control a la filla. En canvi, els moviments més rodons del pare evoca a les ganes de joc, de sortir del control i poder disfrutar de la vida. Marie de Jongh repeteixen la sensibilitat i el gest precís,però potser ha quedat més desdibuixada la trama, els girs, la sorpresa escènica.

La nena aprèn, creix i triomfa. Ho fa a ulls dels espectadors que s'acaben convertint amb l'auditori on l'estrella triomfa i rep els càlids aplaudiments. De la mateixa manera que l'espai és molt més simple, també ho és la història que li falta un gir final, una sorpresa que redimeixi. El tractament de la mort (no volem desvetllar més del compte), això sí, està tractat amb molta delicadesa i se suma a propostes de teatre per a tots els públics que s'hi atreveixen a afrontar: Posem d'exemple, Euria (Pluja) o A tempo, dels Xirriquiteula Teatre (2009).