Ha passat més d’una dècada des que aquesta magnífica trobada entre Pep Tosar i l’additiu ( és el mateix Tosar qui el defineix així) univers de Thomas Bernhard , va fer un molt breu primer acte de presencia a l’Espai Lliure del Teatre Lliure. Tan breu va ser aquella primera fugaç aparició dins del marc sempre sobresaturat de propostes del festival Grec, que jo mateix em vaig perdre la possibilitat de gaudir d’aquesta petita joia escènica , ara recuperada al Teatre Romea per a una també molt breu temporada , limitada en principi a una única funció cada dissabte del mes de març. Així doncs, cal no badar. I reservar la nit d’un d’aquests dissabtes per tal de poder gaudir d’un espectacle que li dona forma escènica , tot tirant mà del recurs de la falsa entrevista, al darrer llibre de Bernhard, publicat pòstumament amb el títol d’ “Els meus premis” , i editat en català per l’editorial El Gall. I de ben segur que , en cas de no haver llegit encara aquest breu però ben nutritiu volum, us en vindran ganes de fer-ho tot just veieu l’espectacle, com em va passar a mi mateix. Una lectura que podeu completar amb la d’ “El nebot de Wittgenstein” ,un altre llibre també força curt i igual de sucós que també s’escola pel muntatge de Tosar. I en qual, aquest etern malalt que va ser Bernhard, condemnat a anar sempre de sanatori en sanatori per culpa dels seus febles pulmons, explica l’intens vincle que va mantenir amb en Paul, el nebot de l’autor del cèlebre “Tractatus logico-philosophicus”, condemnat a passar bona part de la seva existència anant de pavelló psiquiàtric en pavelló psiquiàtric. Bernhard, per cert , no s’estalvia descriure la forma com ell mateix traeix el vell l’amic i defuig trobar-se amb ell, quan aquest s’ha convertit ja en una ombra morta que encara manté la seva aparença de vida. I ens recorda de quina forma tots plegats fem sovint el mateix, quan qui havia estat una persona significativa a la nostra vida passa a convertir-se en un recordatori de la inevitable mort, i girem la vista cap a un altre costat.
Però deixem ja de banda el nebot d’aquell filòsof que, en companyia de les germanes, protagonitza una de les obres teatrals més representades de Bernhard, la magistral “Ritter, Dene, Voss” . I entrem d’una vegada en el tema que dona peu a aquesta trobada en la qual Bernhard i la seva tia que no era cap tia encara que ell l’anomenés així, però que si va la seva companyia de vida ( sigui quina sigui la interpretació que li vulguem donar a aquest vincle) des de que la va conèixer quan ell tenia dinou anys i ella trenta-set més , es deixen entrevistar per una periodista ficada aquí sota la pell d’Evelyn Arévalo, responsable juntament amb Tosar de la dramatúrgia de l’espectacle. I el tema gira al voltant del fàstic que li acostumava a produir sempre a Bernhard rebre aquests premis als quals, per contra, no renunciava mai, perquè tampoc era cosa de renunciar als beneficis econòmics que , tot sovint, els hi anaven associats. Tornem a allò que Pepe Tosar diu sobre el caràcter additiu que proporciona una obra literària que, com assenyala també el mateix Tosar, en va sempre plena de personatges “posseïts per una profunda desesperació, infelicitat i desesperança “ i de reflexions que “proporcionen una mirada terroríficament demolidora cap a allò més íntim de nosaltres mateixos”. Tal i com ho veu Tosar, és l’esmolada ironia de la qual dona constants mostres l’austríac , la que origina aquesta addicció. I la seva forma d’explicar les circumstàncies que envolten la recepció de cadascun d’aquests premis, la vestimenta que elegeix per a cada cas, la impressió que li provoca la ciutat en la qual es lliure el premi o l’edifici en el qual té lloc la cerimònia, i el contingut dels discursos d’acceptació que ha d’escriure per a cada ocasió , vessa tan enginyosa i sovint vitriòlica ironia, que resulta impossible resistir-se , i no deixar-se arrossegar pel seu demolidor sentit de l’humor farcit de càustiques reflexions. I quan Bernhard tanca la boca o fa un lleuger mutis escènic, qui pren la paraula (de vegades, només deixant anar una única paraula que diu més del que ho fan molts discursos) és la seva impagable no-tieta, meravellosament reencarnada en Imma Colomer.
Això sí: quan arriba l’hora d’acomiadar-se i deixar una mica de banda la ironia, arriba també el moment d’escoltar el discurs d’acceptació del qual ha sortit el títol de l’espectacle, aquell que ens deixa molt clar de quina forma la buscada claredat que tan ens afanyem en trobar, pot deixar-nos el cos i l’ànima ja no més freds que mai, sinó potser fins i tot congelats. En hi ha prou amb aquesta coda final, per a percebre la feridora lucidesa amb la qual Bernhard contemplava l’esdevenir del nostre continent, de la nostra cultura, del nostra permanent malestar. I per enfilar el camí cap a casa encara amb un somriure als llavis, però amb el cos recorregut també per l’ombra del calfred que et sacseja quan veus segons quines coses amb massa claredat.
