Amb la claredat augmenta el fred

informació obra



Autoria:
Thomas Bernhard
Dramatúrgia:
Pep Tosar, Evelyn Arévalo
Direcció:
Pep Tosar
Intèrprets:
Pep Tosar, Imma Colomer, Evelyn Arévalo
Traducció:
Clara Formosa
Sinopsi:

Una comèdia de saló sobre Thomas Bernhard.

És sabut que a Thomas Bernhard, gran escriptor i dramaturg austríac, melòman, ferotge denunciador de l’extrema dreta, no li agradaven els reconeixements i les seves inevitables cerimònies. Tal era el malestar que li generaven els premis que va plasmar-lo en el seu llibre pòstum Els meus premis. A partir d’aquests testimonis autobiogràfics, Pep Tosar construeix un espectacle teatral aprofitant al màxim la intensitat obsessiva, l’afartament i la sàtira característics de Bernhard.

Amb la claredat augmenta el fred –títol agafat d’un dels seus discursos d’agraïment, desconcertant i captivador a la vegada que dotat de la poètica més essencial de Thomas Bernhard- va desgranant anècdotes i paraules de cortesia que amb prou feines dissimulen el seu ànim rondinaire i mostren a través de la ironia i la comicitat les misèries de l’ésser humà i del panorama cultural que ens envolta, i del qual tots en som còmplices.

Crítica: Amb la claredat augmenta el fred

13/03/2024

La claredat de l'imitador de veus

per Andreu Sotorra

L'actor, dramaturg i director Pep Tosar no ha canviat només el títol d'aquest espectacle, que va estrenar el 2013 dins el Festival Grec, a l'Espai Lliure de Montjuïc, aleshores anomenat «Allò de què parlem roman inexplorat», sinó que també ha canviat el personatge del periodista (aleshores l'actor Òscar Intente) pel d'una periodista (la mateixa codramaturga i ajudanta de direcció del muntatge, Evelyn Arévalo)

El que no ha canviat és l'acompanyament de l'actriu Imma Colomer, en el paper de la que Thomas Bernhard anomena afectuosament la “tante”, una amiga de tota la vida, Hedwig Stavianicek, trenta-cinc anys més gran que ell, que va conèixer quan l'autor va ser donat d'alta d'una estada en un sanatori als dinou anys i ella en tenia cinquanta-cinc. Llarga amistat que no es va trencar mai, sota l'aura d'una certa protecció, i que aqui és, a més, l'amfitriona, a casa seva, d'aquesta entrevista de ficció, ara revisada lleugerament, amb Thomas Bernhard / Pep Tosar.

L'espectacle «Amb la claredat arriba el fred», aquest és el nou títol, mostra una vegada més la capacitat de l'actor Pep Tosar per posar-se en la pell de personatges cèlebres sense que abandoni un registre familiar, quotidià, serè, fugint de qualsevol caracterització que resultaria falsa i aproximant-se a través de la paraula al discurs de l'autor que homenatja, ja sigui en el seu moment Federico García Lorca, Blai Bonet, Fernando Pessoa o ara el mateix Thomas Bernhard.

En aquesta ocasió, deu anys després de la seva estrena, Pep Tosar i Evelyn Arévalo escullen «Els meus premis», el que va ser l'últim llibre enllestit per publicar de Thomas Bernhard (Heeerlen, Països Baixos, 1931 - Gmunden, Àustria, 1989), en una versió de Clara Formosa, una de les traductores que més títols ha aportat al català d'entre la bona part de la immensa obra de Thomas Bernhard. També, tant en narrativa, com poesia i teatre, s'hi han acostat en els últims quaranta anys els traductors Josep Murgades —el pioner en català—, Feliu Formosa, Bernat Puigtobella, Joan Fontcuberta, Eugeni Bou o Anna Soler Horta, entre alguns altres.

Thomas Bernhard té el do de captivar amb el seu discurs els que el llegeixen o l'escolten, ja sigui amb el relat «El nebot de Wittgenstein», en dues traduccions, una de Josep Murgades i una altra més recent de Raül Garrigasait, o amb les «Historietes inexemplars (L'imitador de veus)», per citar-ne un altre, un recull de més d'un centenar de contes breus dels quals el mateix traductor Josep Murgades ja advertia a l'Editorial Empúries, on es van publicar el 1985, que eren tan divertits com precisament exemplars.

«Amb la claredat arriba el fred» és un espectacle de cambra que, en el salt de l'Espai Lliure al Teatre Romea, diria que guanya en grandiositat. Es manté la projecció del pianista Glenn Gould amb la interpretació de les «Variacions Goldberg», de Johann Sebastian Bach, i s'enriqueix amb la mirada a la italiana dels espectadors centrada en els tres intèrprets.

Thomas Bernhard és un autor càustic, irreverent, transparent i irònicament indignat. Les claus per fer una reflexió sobre la condició humana. Aquí diu, per exemple, que els premis només són bons si aporten dinerets. I es queda tan ample disparant contra els organitzadors, els mantenidors, els jurats i els governants —que a vegades ronquen a les cerimònies—, en la línia crítica que posava els pèls de punta a segons quina part de la societat austríaca.

Les diatribes de Thomas Bernhard contra els premis o els organitzadors dels premis que li atorguen recorden allò que els més prudents al·leguen quan es mosseguen la llengua i diuen també que no mosseguis mai la mà que et dóna el pinso. L'actor Pep Tosar equilibra la placidesa de la companyia que té al tresillo de ca la “tante” amb els llançaments de dards, com si la diana per fer-hi blanc estigués penjada en un punt incert de la platea.

Després de deu anys, després de veure's fugaçment al Grec del 2013, i passar posteriorment per Madrid, Buenos Aires i Montevideo, el temps transcorregut ha madurat l'espectacle, tot i que sembla que continua sent considerat un espectacle “elitista”, potser perquè Thomas Bernhard encara és un autor que fa respecte, i es programa excepcionalment en funcions de dissabte durant un mes. Més val això que res. Tot i així, continua sent una proposta tan recomanable com la que es va recomanar en la seva primera estrena a Montjuïc. Llàstima que els clams perquè els que poden i tenen el deure institucional de revaloritzar i empènyer el millor teatre es perdin sovint, com un eco, cingles escènics enllà. (...)