Amor. El Eje

Nous formats

informació obra


Text:
Marta Aguilar, Alain Badiou, André Gorz, Mar Pawlowsky
Intèrprets:
Marta Aguilar, Mar Pawlowsky, Nadine Gerspacher
Ajudantia de direcció:
Elia Corral, José Novoa
Escenografia:
José Novoa
Vestuari:
José Novoa
Il·luminació:
José Novoa, Esther Porfau
So:
Mürfila
Direcció:
Paul Berrondo, Nicolas Ricchini
Vídeo:
Alba Cros
Sinopsi:

Dues noies joves i amb molts plans de futur es coneixen una nit durant el recital poètic que fa l’Andrea. Follen. Follen molt i follen molt bé. S’enamoren. Molt, i molt bé, s’enganxen, se suen, es coneixen i s’uneixen. Passen molts dies seguits juntes fins que decideixen viure juntes i construir la vida juntes i fer-se velles juntes.

A la Blanca li ofereixen una feina a Madrid, així que va i ve a Barcelona, i la relació se’n ressent. Estan tan juntes però tan separades. El sexe és inexistent. Comencen a tenir gustos nous, coses que agraden a una són incomprensibles per l’altra. Però hi ha alguna cosa que els fa pensar “és només una crisi normal”.

L’Andrea no pot escriure perquè si és feliç no li surten els versos. Però no canviaria per res el que té amb la Blanca, que li sembla tan únic i tan impossible. Passats uns mesos l’estabilitat i la rutina els fan fixar-se en altres coses i persones.

Hi ha crisis normals? Finalment, tot es precipitarà en una parada poc cèntrica del metro de Londres.

Crítica: Amor. El Eje

25/11/2018

Mirall de peus a cap

per Alba Cuenca Sánchez

Amor és un mirall entelat que no ens deixa veure el quadre fins a fer-ne visibles totes les peces. Paula Ribó, la dramaturga de la peça, crea l’íntim trencaclosques d’una relació que comença en la crisi dels casi 3 anys i acaba en l’apassionament del dia 1, una història de peus a cap interrompuda per la repetició d’alguns records abans que succeeixin.

L’Andrea i la Blanca són d’entrada el típic exemple de que els contraris s’atrauen: atreviment vs timidesa, lirisme vs raó, bogeria vs calma. Però més enllà de l’estereotip, Marta Aguilar i Mar Pawlowsky es fan seus els personatges dotant-los de naturalitat, versemblança i fragilitat. A estones ens meravella la complicitat que hi ha entre les dues. I en altres moments ens il·luminen els pensaments ocults de cadascuna d’elles que de cop confessen al públic trencant per un instant la quarta paret. També els petits detalls de caracterització, vestuari, música –a ritme de Shakira- i atrezzo complementen els seus dos mons replets de personalitat.

Però si la imatge es concreta en les protagonistes, el reflex ens pot parlar dels sentiments de qualsevol altre: els dubtes, la incertesa, la necessitat d’estar sempre junts a l’inici i la de conservar la pròpia individualitat després. Les projeccions a la paret que marquen cada escena insinuen que els estats pels que passa qualsevol relació tenen a veure amb la dimensió física  – passant pel cor i pel cervell, però també pels pulmons, els ronyons i els punys-. Tot perquè acabem assumim que l’amor irrefrenable dels primers dies es finit, i que el que ve després és un conjunt de decisions, sentiments i dubtes que no són tan clars ni tan fàcils de resoldre.

T’imagines com seria saber com serà una relació abans de començar-la? Quan durarà? On acabaran totes aquelles expectatives? De quina manera t’acabaràs contradient a tu mateix? Potser saber-ho ens ajudaria a decidir el més correcte. Però també eliminaria l’emoció de la incertesa. L’amor, com viure, deu haver de passar doncs per aprofitar els bons moments. Mentre durin.