L'espectacle és tan intimista que un pensa que l'escenari convencional és només una excusa prou legítima perquè arribi a més espectadors. «Amors & Humors» és d'aquelles peces de gourmet teatral que es poden passejar tal com s'ha cuinat per sales de concerts de cambra, tarimes de biblioteques, espais de centres cívics, caves poètiques o cafès-concert perquè la conjunció dels tres músics, els dos intèrprets i la soprano es basa en la seva naturalitat i fins i tot l'esqueixada de la quarta paret en relació amb els espectadors.
Quinze peces musicals i potser un bis, si l'auditori insisteix. Són peces que remeten musicalment a l'època de Shakespeare i Cervantes —casualment els dos morts en dates gairebé similars segons el calendari de fa 400 anys— i que constitueixen, esclar, l'excel·lència de l'espectacle, tant per part dels tres músics com de les interpretacions de Maria Altadill (Tarragona, 1975). La soprano és una cantant formada inicialment a la seva ciutat, però després, i principalment, a Suïssa, amb gires internacionals, cosa que l'ha portat també a crear una escola de cant a Lleida, i personalment encaterinada amb la música antiga —el conjunt utilitza, a més de guitarres, viola de gamba i llaüt—, motiu, en part, de la gènesi de l'espectacle amb la complicitat d'Abel Folk.
Si la música és una de les excel·lències, no es queden enrere les interpretacions de Pep Planas i Abel Folk que expliquen amb un to didàctic per a tots els públics —només falta dir que l'espectacle és també idoni per a estudiants adolescents— algunes de les anècdotes, llegendes o històries relacionades amb els dos autors, base del guió, un guió molt ben estructurat que inclou petits fragments d'obres de Shakespere i de Cervantes —principalment el Quixot— i que, a més, no són gens estranyes a l'oïda dels espectadors perquè formen part del repertori canònic universal.
Abel Folk i Pep Planas hi estenen, a més, un tast d'humor en segons quins papers i no els fa res de posar-se a la pell de personatges tant masculins com femenins i, d'acord amb el teatre i la literatura de l'època que es rememora, inciten sempre a la imaginació. A més, relacionen algunes de les "modernitats" de Shakespeare i Cervantes amb fenòmens de la societat rabiosament contemporanis com per exemple l'origen d'una 'selfie' —Cervantes ja es va fer un autorretrat— o la brevetat d'un tuit —Shakespeare i Cervantes ja la predicaven.
No hi falta la calavera de «Hamlet», una peça que l'actor Pep Planas diu que ha comprat per Internet a Amazon i que deu ser força resistent perquè, en un moment donat, rodola amb força per terra amb el perill que s'esmicoli. És amb aquesta calavera que l'actor malda per recitar diversos fragments de Shakespeare en original anglès, cosa que l'actor Abel Folk li treu del cap —i de la calavera, esclar! Una manera de fer un espectacle trilingüe en la llengua original dels dos autors i la traducció de Shakespeare.
Malgrat que el trencaclosques no intenta tenir segurament una unitat dramàtica temàtica, el resultat és un divertimento tant a l'escenari com a la platea que, en una hora i mitja, permet una vetllada amable, agradable, sensible i musicalment i teatralment d'alt nivell pel conjunt interpretatiu de la companyia. (...)
