Amors i Humors. Shakespeare, Cervantes i música

informació obra



Autoria:
William Shakespeare i Miguel de Cervantes, Jorge Picó i Sergi López
Text:
Jordi Carrión i Marilena de Chiara (selecció)
Músics:
Maria Altadill (veu), Felipe Sánchez (viola de mà i guitarres), Javier Aguirre (viola de gamba), Mikko Ikäheimo (llaüts)
Direcció:
Jorge Picó
Estrena:
Temporada Alta 2016
Sinopsi:

Abel Folk s’endinsa en la vida de William Shakespeare i Miguel de Cervantes.Acompanyat per Pep Planas, dirigirà un concert dialogat i amanit amb el millor de la música antiga que se submergirà en les obres d’aquests dos tòtems de la literatura universal –Tots dos celebren aquest any el 400 aniversari de la seva mort–. 

L’objectiu? Esbrinar com parlaven i escrivien de temes que encara ara ens commouen. Els acompanyaran els músics Felipe Sánchez, Javier Aguirre, Mikko Ikäheimo i la cantant Maria Altadill per donar veu i ànima a grans peces de Henry de Bailly, Francisco Páez o Robert Johnson, entre d’altres.

Crítica: Amors i Humors. Shakespeare, Cervantes i música

12/06/2017

Un privilegi de concert conferència, amb un excés de broma fàcil

per Jordi Bordes

Certament, la fórmula no enganya. Repertori de música antiga amb comentaris sobre curiositats i coincidències entre Cervantes i Shakespeare. La peça no es preocupa gaire de fusionar els dos equips (els músics i els dos actors, Abel Folk i Pep Planas) perquè no tenen, pràcticament, interrelació. De fet, es troba a faltar una direcció, una mirada externa que s'atreveixi a prendre una direcció, perquè sembla que la peça navegui no se sap cap a on. Tot i així, és un veritable privilegi sentir de la soprano Maria Altadill en un repertori de música antiga, coetani d'aquests dos dramaturgs, poetes i novel·listes. Quan els dos actors, símplement escolten des d'un segon pla els músics hi ha una connexió molt més natural que quan forcen una comicitat per enllaçar cançó amb escena còmica. Recorren als accents per fer més còmics els enterramorts a Hamlet o per fer ben simplot el dissortat Sancho, una tècnica que Lluís Pasqual defensa sovint (sigui a Els feréstecs o  A teatro con Eduardo, per exemple).

La peça roda millor quan és més fresca, espontànea i  directa la conversa entre públic i actors (ara, admet Folk, "les improvisacions surten millor, si es preparen"). Es fa estrany lligar una entrada còmica quan s'acaba de fer denúncia de 30 assassinats per violència de gènere aquest 2017 a nivell estatal, arran del tràgic desenllaç de Desdèmona a l'Otel·lo. Potser caldria donar per bo aquesta juxtaposició de disciplines (música i teatre) i no forçar que el llaüt, originari de Finlàndia, faci de Prostituta II a Timó d'Atenes (un text que entra en el passatge més fosc, d'un cinisme absolut per l'odi d'aquest antic magnat a la humanitat) sense ni dir ni una sola rèplica. Això sí, després baixa a platea i fa un solo de llaüt que congela l'ànima.

És una peça tant  bicèfala que, a l'hora d'aplaudir, es fa allò de parar les felicitacions del públic i s'aventura de fer un bis amb una festiva Chacona de la ilustre fregona, a partir d'un text de Cervantes. Qui hi va, certament, disfruta de la música i també de la comicitat i connexió entre actors. No és un espectacle fusionat, cuinat però té bons ingredients que, pel seu contrast, acaben sent apetitosos. I si al principi es reivindica a la capacitat de segles enrere de saber escoltar, quan s'acaba l'obra, l'espectador pot tenir la percepció que, n'ha après: ja respiren millor els textos escoltats, per poètica, metàfora i vocabulari intrincat que duguin incorporats.