Un provocador manipulador. Dos rivals inseparables. Amor i Odi es troben al menú: conflictes a la carta. Ja se sap que tres són multitud. Encara que no hi ha dos sense tres, però síun sense dos. A la tercera bala vençuda...
És un molt bon exercici pèr treurea la dansa la pàtina de pedant. La proposta juga contínuament a trencar el codi. com els pallassos acròbates, los Moñekos, traslladen la pallassada de la caiguda i el cop més insòlit a la coreografia, a més, dialogada. tot partix d'una mena d'exhibició naturalista sobre una parella d'ocells desconeguts que presenta una mena de Félix Rodríguez de la Fuente del segle XXI, amb calçotets i una parlar que papisseja i que gaudeix de cantarella per fer-se l'interessant. L'escena es canvia quan els dos ballarins que representaven aquestes rara avis s'empipen entre ells. La coreografia d'aparellament ha quedat desigual, en part, perquè la música reproduïda amb versió cassette apareixia ratllada com un disc de vinil. Tot, doncs, ben surrealista. Fins al moment de la batalla (com si fossin uns ballarins de hip hop iniciats). Un joc, na festa del ball i amb bromes constants. S'estalvien la gesticulació (que és d'agrair) i només puntualment inciten el públic a ovacionar-los, prou mesurat pe no ser excessiu. El resultat és una peça distreta, amb girs i cops sorpresius en què allòi que esdevè, de seguida es transforma en el seu antagònic a la següent escena.