Un bon text teatral és sinònim d’èxit? Mai, igual que un text mediocre no té perquè ser un fracàs. La cosa és que llegar un text teatral, depenent del què s’expliqui i com s’expliqui pot causar una impressió diferent que quan es veu en escena. Fa uns tres anys vaig tenir el privilegi de creuar tres o quatre mails amb Gabriel Calderón arrel d’un article publicat al Núvol. A l’autor uruguaià li havia agradat l’article i com a mostra d’agraïment em va enviar el text d’una obra que havia acabat d’escriure i que en uns mesos s’estrenaria a una sala de Montevideo. La lectura d’aquell text em va colpir en el moment. Anys després he pujat a El Canal de Salt i les impressions han estat absolutament contràries. Què va passar?
Val a dir que el text de Calderón és dur, que no admet concessions. Comença amb un bri d’esperança per tallar-la d’arrel i començar l’espiral cap a la tragèdia que arrossega Ana en una batalla no contra la mort, sinó contra qui o què la fa possible. El seu fill és víctima d’un càncer que se li ha emportat ja una cama per davant i que ara, havent fet metàstasis, amenaça d’emportar-se’l per davant. Però Ana és una dona sense recursos que ja ha gastat les ajudes del govern i les de la família. Malgrat tot, és una mare coratge que no es pensa arronsar. I si ha de tornar a fer de “mula” per poder treure els diners que costegin el tractament del seu fill, ho fa. Però la mort, o en aquest cas la suma dels obstacles per salvar la vida del seu fill, va guanyant terreny irremediablement.
El text barreja diàlegs i més d’un monòleg de gran dramatisme. L’impacte d’aquests monòlegs en la lectura et feia mal per dins. Però la posada en escena del propi Calderón esdevé feixuga i exagerada. Hom segueix bé els primers compassos de l’obra, on el diàleg és més picat i veiem com les circumstàncies van enfonsant la protagonista, però arriba un punt en que el personatge esdevé massa pamfletari. És una obra on al final se sent més la veu de l’autor que la que haurien de tenir els propis personatges. Però això també podria ser un expressió cultural. Sense que se’m malinterpreti, els uruguaians i argentins els hi agrada molt la retòrica i sovint esdevenen reiteratius i sobreexplicats. És evident que la literatura permet que els seus protagonistes puguin xerrar pels descosits i que facin reflexions recargolades, però en el teatre s’han de buscar excuses, accions que acompanyin i reforcin les paraules dites. Un bon exemple són els dos monòlegs que conclouen la vista oral del judici: Ana diu que li importa ben poc les repercussions que tinguin les seves accions mentre pugui ajudar al seu fill. I ho fa amb un monòleg on deixa clar que no es deixarà vèncer pel fàstic que impera a la societat; la resposta de la jutge recull el seu fàstic i l’empastifa a tota ella, perquè és ella que està impregnada del fàstic pels seus actes delictius. Tot plegat acaba percebent-se com una mena de diàleg a crits que podria haver-se enfocat d’una altra forma.
I és que un dels elements que menys funciona de la posada en escena és l’escenografia. No ens pot deixar de sorprendre al públic català com el director d’Història d’un senglar sembla agafar el mateix concepte d’escenografia d’un escenari de fusta. Però al senglar hi havia tots els engranatges de la tramoia i hi havia molt més elements amb el que Joan Carreras podia jugar. Aquí sols hi ha un fons d’una tela enrotllada amb taques vermelles i negres i un parell de nivells pels quals les actrius es puguin moure’s. Calderón no ajuda a les actrius al no donar-les-hi un espai que ajudi a transmetre més credibilitat als seus discursos. I no cal, precisament, que sigui un espai naturalista. Però aquest escenari fictici de fusta no ajuda. El perquè suposo que és per l’afegit que el mateix director ha inclòs al text original, de to metateatral: un inici on avisen als espectadors que veuran una obra crua i descarnada i una altra breu intervenció abans de l’última escena introduint-la.
Tot i això, Gabriela Iribarren, Marisa Bentancur i María Mendive fan molt bona feina, tot i que, segons indicacions del director, tendint a la sobre dramatització. Menys és més, un lema que sempre funciona. Però rabiosa i sobrepassada, cal remarcar la feina de Iribarren qui amb la seva Ana crea un dur al·legat de les mares coratge que són capaces de batallar contra el mateix Déu per tal de salvar (o recuperar) el seu fill.
