Ana contra la muerte

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Gabriela Iribarren, Marisa Bentancur, María Mendive
Escenografia:
Lucía Tayler, Matías Vizcaíno, Miguel Robaina Mandl
Il·luminació:
Lucía Tayler, Matías Vizcaíno, Miguel Robaina Mandl
Vestuari:
Virginia Sosa
Direcció:
Gabriel Calderón
Autoria:
Gabriel Calderón
Sinopsi:

Explicar la complexitat de la vida de manera senzilla. Aquest és el repte de la nova obra de Gabriel Calderón

Després de l’èxit d’Història d’un senglar, Gabriel Calderón torna per fer parlar una mare que intenta salvar la vida del seu fill. Una història potent, mostrada amb amor, i tota una lliçó de teatre, amb la potència de tres grans actrius del teatre uruguaià.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Ana contra la muerte

24/10/2023

Saltar a la jugular com una ànima enfurismada

per Jordi Bordes

Gabriel Calderón, com la protagonista del muntatge, Ana, salta a la jugular de tot allò que suposi una oportunitat a la vida del fill. El muntatge és implacable. Amb només 75 minuts de durada (i un moviment mínim dalt d'una tarima a tres alçades, les actrius acaben esgotades. El terrabastall per a la seva ànima és demolidor. Fins ara, en el que coneixíem del dramaturg, Calderón s’havia lluït amb originals mirades, un punt delirants (Que rebentin els actors, TNC, 2018) seguint el rastre d’èxits de la dramatúrgia veïna argentina. O aquella ambició d’actor secundari que vol ser protagonista, amb la interpretació del multipremiat Joan Carreras (Història d’un senglar).

El pròleg del muntatge, sota un llum retallat fora de l'escenari del combat, ja adverteix que el to serà ben diferent: Calderón aborda la seva proposta més visceral per imaginar el dolor d’una mare que no pot evitar la malaltia mortal del seu fill. Una metàstasi infantil la fa entrar al camp de la delinqüència per aconseguir que el fill entri en els camps de proves experimentals, molt costoses. Tot arrenca d'un retall de diari que va portar al dramaturg i direector a una baixada dels inferns. Gabriel Calderón, a través d’Ana, la mare, extreu una fel d’angoixa infinita.

Si la peripècia és injusta i s’empatitza amb aquesta senyora Carrà, que ho abandonarà tot per rescatar una esperança pel seu fill, la bomba esclata un cop s’estronca la seva aventura (de conte de la lletera), quan la jutgessa li recrimina si es penedeix de la seva acció il·legal. Llavors, la tempesta s’invoca des del prosceni, sense deixar un alè gratuït, com una pedregada devastadora. És tan expansiu l’esclat que Ana contra la muerte atorga dos moments per descarregar la tensió i tornar a la por per la pèrdua del fill. Necessita reconciliar el públic amb una peça pop de Mecano (Me cuesta tanto olvidarte). Ballar i cantar com una operació de fugida; l’única manera d’escapar del dolor de la mort.