És el que passa quan les expectatives es situen en un pla molt alt: la caiguda des de tanta altura fa més mal encara que aquella altra que es produeix a nivells més quotidians. I el cert és que Gabriel Calderón havia deixat molt alt el llistó , després d’haver convertit l’extraordinari Joan Carreras en un actor amb ínfules de poder interpretatiu dignes d’aquell altre” Ricard III “ shakespearià . Com és ben sabut, Shakespeare , potser carregant una mica les tintes i accentuant encara més les tendències letals del monarca real del qual partia , va convertir en Richard en el més pervers representant d’un poder que es transforma en pura maldat, quan cau en mans d’un manipulador dotat de recursos gairebé il·limitats a l’hora d’entabanar per igual amics i enemics. I a “Història d’unsenglar” ( un espectacle magnífic que segueix ben viu i que podeu recuperar en aquesta mateixa edició del festival Temporada Alta) , Carreras ens demostra que un actor malalt d’ambició que creu que el seu talent pot ser definitivament reconegut posant-se sota la pell del rei geperut, pot acabar caient en les seves pròpies trampes, com li passa al mateix monarca.
Val a dir que amb aquest tan notable muntatge, Calderón, considerat com un dels més destacats representants de la nova dramatúrgia uruguaiana, venia a corroborar que pertany a aquella mena d’autors als quals els hi agrada ficar el teatre dins del teatre. Ho havia demostrat ja indirectament a l’excel·lent comèdia “Que rebentin els actors”, estrenada fa un lustre al Teatre Nacional de Catalunya, i construïda a partir d’una realitat poc propicia a originar cap mena de somriure: la realitat derivada dels estralls provocats per dictadures militars tan sagnants com ara aquelles que es van instal·lar al Con Sud del continent americà fa unes poques dècades. En aquell cas, l’autor jugava amb les possibilitats d’una mena de túnel del temps capaç de connectar la turmentada protagonista de l’obra amb els desapareguts membres del seu arbre genealògic, i poder així rebaixar el seu grau d’angoixa. I aquestes trobades amb el passat i amb direcció escènica del mateix promès de la noia, en tenien també molt d’escenificacions teatrals d’una realitat irrecuperable mitjançant les quals, la Mort, semblava una mica burlada.
Però de la Mort ningú no se’n pot burlar amb impunitat; és més aviat ella, la que sempre sap com fer burla de nosaltres. I això ho aprendrà en carn viva l’Ana, la protagonista d’aquest altre text de Calderón que arriba al Temporada Alta avalat per la bona rebuda que ha obtingut a espais tan significatius com ara el Festival de Otoño de Madrid, i per les onades d’emoció que ha provocat al seu pas . L’Ana se’ns presenta inicialment ben plena d’esperança , tot creient que ha superat el moment alhora més ple de desesperació de la seva existència. El seu nen, el seu fill, ha tingut que sotmetre’s a una operació que l’ha deixat amb una cama amputada, per tal de frenar l’implacable avanç del càncer. Però ara , tot això ja sembla historia. I amb l’ajut de l’ortopèdia, i encara que ni ell mateix en sigui encara conscient, el seu nen ben aviat tornarà a ser quelcom molt semblant al que era el nen d’abans. L’Ana ha estat citada per la metgessa que porta el cas. Però abans que la professional de la medicina obri la boca, ella necessita deixar anar aquesta renovada alegria que sent per dins. I que ben aviat es convertirà en renovada angoixa, quan la metgessa deixi anar damunt seu el gerro d’aigua freda de la realitat. A partir d’aquí, l’Ana intentarà establir un combat a mort amb la Mort en el qual no existeixen regles ni límits. Com deixa ben clar al llarg del seu més radical monòleg ( un monòleg destinat a fer el cim de la proposta que sona alhora excessivament mediattizat i un xic impostat) , quan es tracta de salvar la vida d’un fill, no existeixen les regles ni els límits : en una guerra com aquesta tot està permès. Més encara quan la misèria és el teu estat de vida natural, i els diners poden facilitar l’accés a aquella nova operació o aquell mou tractament que potser aturi allò que sembla impossible d’aturar.
Calderón, abans que es produeixi l’esmentada primera conversa entre la mater dolorosa i la doctora impotent, ens ha ofert ja una mena de pròleg en el qual les tres protagonistes de l’espectacle fiquen de per mig la metateatralitat . I ens adverteixen de la distància que s’estableix entre el teatre , i l’esquinçador itinerari que és a punt de recórrer l’Ana, una dona sense cap mena de recursos que acaba acceptant exercir com a “mula” transportadora de droga per tal de disposar dels mitjans necessaris capaços de prorrogar una mica més la vida del fill. Però paradoxalment, aquesta advertència inicial, més aviat accentua en excés la teatralitat del que arriba tot seguit. Ja per començar, perquè Calderón ens situa enfront un espai ben similar a aquell altre en el qual ubicava “Història d’un senglar”. Amb la diferència que, mentre allà l’entarimat de fusta ple de maquinària escènica es posava totalment al servei del context teatral del monòleg i acabava devorant d’alguna manera al seu mateix protagonista, aquí es presenta com un artifici sense justificació que més aviat entorpeix la càrrega emocional inherent a aquesta historia; la historia d’una dona que s’enfronta a la mort d’un fill sense disposar d’eines per encarar un enfrontament d’aquestes dimensions.
Cal afegir que el director i el seu equip no controlen prou bé ( o com a mínim, no van saber controlar-ho al Teatre El Canal de Salt) la projecció de la veu de les seves actrius: algunes de les seves intervencions resultaven pràcticament inaudibles. Que, malgrat resultar molt esforçada, la interpretació que realitza Gabriela Iribarren resta lluny d’assolir la intensitat commovedora que sembla buscar, i adopta una forma més perifèrica que profunda. I que les seves dues companyes escèniques semblen alhora un xic perdudes, entre tan canvi de personatge no massa ben dibuixat. Cert: costa poc compartir la ràbia impotent que sent l’Ana envers aquesta Mort que li vol prendre l’únic que té, i costa també poc entendre fins a quin punt aquesta cursa contra allò inevitable ve marcada pel demolidor rerefons social en el qual li ha tocat viure. Però alhora, aquestes veritats inqüestionables no són capaces de transmetre-li a l’espectacle la sensació de veritat colpidora que intenta visualitzar a l’escenari.
