Només cal pitjar la icona de l'aplicació de YouTube per trobar multitud de joves prescriptors i recomanadors de llibres que s'adrecen als seus seguidors amb un admirable entusiasme sobre la impressió que ells n'han tret de la lectura. En molts casos, són noies i també autores de literatura de ciència-ficció o més aviat fantasy. La protagonista Andrea Pixelada d'aquesta nova obra de Cristina Clemente (Barcelona, 1977) és una d'aquestes youtubers amb un lot de més de 300.000 seguidors i la flaca que té per una col·lecció i una autora determinada. Conviu amb una germana discapacitada psíquica, en cadira de rodes i, a més, gairebé com una adolescent prodigi, Andrea es dedica a impartir classes d'escriptura literària a aspirants a entrar en el món editorial sense morir en l'intent.
«Andrea Pixelada», que s'ha estrenat en espanyol primer a Madrid i ara a Barcelona, probablement per facilitar la direcció de la dramaturga uruguaiana Marianella Morena (Sarandí Grande, Florida, Uruguai, 1968), utilitza aquest fenomen digital per, de fet, endinsar-se en la incomprensió dins del nucli familiar entre una mare i una filla, a través d'un salt de teatre dins el teatre o, caldria dir en aquest cas, de literatura dins la literatura, perquè la jove Andrea s'adona que una de les alumnes del taller particular d'escriptura que té ha guanyat un premi literari amb una novel·la que es basa en bona part de la seva vida.
Aquest salt literari es converteix també en un salt teatral, de ritme, escenogràfic, de registre i quasi de contingut quan els personatges de la trama del món real es transformen en els personatges de la ficció literària. Aviat, però, l'anar i venir es fusiona i els espectadors faran bé de deixar-se anar pel que veuen i interpretar que allò que passa en un i l'altre costat de la trama pot acabar sent la mateixa història.
No es tracta de descobrir aquí com l'autora Cristina Clemente inscriu la seva obra en el cicle de la Sala Beckett «Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals». Diguem només que l'afany de tenir seguidors a la xarxa i la finíssima línia que hi ha sobre el que és veritat i el que és mentida a la pantalla és un dels eixos de l'obra que acaba donant un tomb en la vida i la dèria que caracteritza Andrea Pixelada.
En vuitanta minuts, la protagonista (interpretada per Roser Vilajosana) té temps de rebre els espectadors a la sala en un exercici de contorsions al ritme de hip hop, d'enregistrar o retransmetre algun dels seus vídeos recomanant el llibre de sempre de l'autora de sempre, de mostrar com viu en el seu món i per mostrar com la fa viure l'autora novell que ha guanyat un premi amb la seva història. Roser Vilajosana fa un treball complex que li exigeix capacitat textual, moviment, aire juvenil i destresa musical per perfilar un personatge que sens dubte té molts punts a favor per connectar amb els espectadors més joves... i no tan joves també, esclar.
Els altres intèrprets de l'obra completen una actuació global que burxa en les relacions humanes més pròximes. Hi ha un bon tàndem entre l'actor Borja Espinosa —un dels alumnes d'Andrea i company de la seva mare, segons en quin costat de la història es troba— i l'actriu Àssun Planas —aspirant a escriptora i mare— que es juga el físic en una escena a peu de taula. Menció especial per a Mima Riera —la germana d'Andres, discapacitada psíquica en cadira de rodes— en un registre desconegut en ella fins ara, amb la capacitat de metamorfosi que l'actriu té i la varietat de registres que és capaç de portar a l'escenari sense que siguin mai un calc de l'anterior.
Un marc escenogràfic entre realista i fantàstic, disseny de l'escenògrafa Paula Bosch, situa l'acció en un espai de teatrí dins l'escenari per on els personatges es colen, entren i surten, a vegades, com si fossin felins, ajupits per una gatonera de la mateixa manera que els personatges es colen per les pàgines dels llibres. No es pot dir mai, en teatre, que ja hem vist a l'escenari tot el que els intèrprets hi poden arribar a fer. (...)
