A ritme
trepidant, la directora uruguaiana Marianella Morena porta a l’escena el text
de Cristina Clemente en una coproducció a tres bandes: Sala Beckett, El Pavón
Teatro Kamikaze i Teatre Principal de Palma. Morena que habitualment signa els
textos o la dramatúrgia d’allò que dirigeix, assumeix el repte d’aixecar l’obra
de Clemente dins el cicle Res no és mentida. La directora de reconegut prestigi
internacional, ha trobat el pols d’aquesta Andrea Pixelada en una posada en
escena tendent a la hipèrbole i tanmateix mesurada. Cristina Clemente signa un
text que barreja tres relats ficticis on es planteja el grau de veracitat en la
ficció literària i en l’univers youtuber i la necessitat de la ficció com a instrument
per a pensar-nos com a individus. Andrea és el personatge central, la resta són
comparses que ens permeten mostrar els diferents rostres de l’Andrea. Coneixem
a l’Andrea com a booktuber d’èxit: una noia jove que recomana llibres. El seu
canal de youtube compta amb 300.000 seguidors. És indubtable que Andrea crea un
personatge per presentar-se al seu canal: Andrea Pixelada. Quan posem la lupa -virtual-
sobre aquest personatge, la imatge ens mostra altres personatges al seu voltant.
D’una banda, la seva família i, de l’altre, dos alumnes del seu curs
d’escriptura per a adults. En to de comèdia, però allunyant-se de la “comèdia
de situació” que explorava a Lapònia (Club Capitol, febrer 2018), Clemente
trena amb habilitat les tres ficcions per desembocar en una revelació final amb
la que tanca el cercle del joc ficció/realitat. L’obra, escrita en una mena de
present continuo, subverteix en certa mesura el temps teatral presentant-nos
accions que llegim com a simultànies i de les que, volgudament, no sabrem quin
grau de “representació” posseeixen. Roser Vilajosana encarna una jove
hiperactiva amb un marcat punt de supèrbia. Una arrogància tan pròpia de la
excessiva de confiança en un mateix, com de l’idealisme juvenil i magnificada
per una societat on la vàlua es compte per nombre de seguidors. La seva Andrea
ens fa saltar de ficció en ficció, al ritme del trap que entona afinadament i
enèrgica. Molt ben secundada per Mima Riera, Borja Espinosa i Assun Planes -amb
dos personatges per cadascun-, ens mostren una realitat teatral calidoscòpica
i, en certa forma, també hipnòtica. Quedem atrapats en una espècie de metaficció
on, fent honor al títol del cicle, res no és mentida. El conjunt resulta tan
desconcertant com estimulant. Cristina Clemente està d’enhorabona, a més
d’Andrea Pixelada, la Beckett programa Les Click -espectacle finalista dels
Premis de la Crítica en la modalitat de Familiar 2018- del qual signa el text i
sembla que al maig Lapònia tornarà als escenaris barcelonins.
