Donem un bon salt
generacional en companyia d’una mateixa autora? A “Lapònia” - si us heu perdut aquesta bona comèdia rebuda amb notable èxit no us
preocupeu perquè el proper mes de maig la tornarem a tenir a la
cartellera- Cristina Clemente ens
presenta dues parelles unides per vincles familiars amb un concepte molt
diferent sobre com s’ha d’educar els fills . Amb els petits de la casa, s’ha
d’anar sempre amb la veritat per davant i no fer que creguin- posem pel cas -
en aquell cèlebre personatge barbut resident a Lapònia donat a obsequiar els nens
quan arriba el Nadal? Cal per contra preservar la màgia de la fantasia , encara que
el preu sigui el posterior desencís de les criatures ? No
estarà una mica sobrevalorat això d’anar sempre presumint de tenir la
sinceritat com a bandera, quan resulta que després ens passem la vida
tolerant-nos i justificant-nos a nosaltres mateixos mil i un enganys?
Els personatges
de “Lapònia” podrien ben bé per edat ser els pares de la molt pixelada Andrea
d’aquesta altra comèdia de Clemente que la Sala Beckett inclou dins d’un cicle
titulat “Res no és mentida. Joves i ficció en temps digital”. I no deixa de ser
curiós que la paraula “mentida” que juga un paper tan important a la gèlida
Lapònia i que en aquell cas genera acalorades discussions en un grup humà de la
generació anterior a la de la Andrea , estigui també present en aquest
cas. L’edat és diferent. Els instruments
tecnològics han canviat i els móns aparentment tangibles han donat pas a
universos virtuals en els quals les imatges i les paraules pengen d’un núvol.
Però una cosa roman immutable: seguim mentint i mentint-nos pels descosits,
seguim creant-nos ficcions i autoficcions ( ara, certament, més digitalment
sofisticades) darrera de les quals amaguem tant frustracions adolescents com
molt adultes sensacions de fracàs.
L’Andrea és allò
que se’n diu una “booktuber “ d’aquelles que creen tendència : 300.000
seguidors devoren els seus vídeos presentants a ritme de hip hop, i segueixen amb devoció de
“fan” els seus consells literaris. L’Andrea sap que crea tendència, i presumeix
d’això amb aquell punt d’arrogància que et proporciona la fama. Més encara quan
la fama t’ha arribat als 18 anys. I quan fins i tot tens un nodrit grup de
seguidors força més granadets que tu que, saltant-se les fronteres virtuals,
segueixen fil per randa els teus consells sobre com cal escriure un llibre,
impartits a unes reunions més properes a
la “master class” per la veneració que despertes, que al simple seminari
instructiu.
Però el vídeos
triomfals en els quals es rapejen sentencies inqüestionables sobre com cal
escriure un llibre i sobre quins llibres val la pena llegir , poden ser també
una bona tapadora. I els alumnes avantatjats que besen el terra que trepitges,
et poden sorprendre un bon dia presentant-te una ficció massa semblant a la
realitat que oculta la teva autoficció. Clemente ens munta a partir d’aquesta
premissa una trama que no admet “spoilers” , perquè la capacitat de sorpresa
que ofereixen tant el text com el mateix espai escènic en el qual es representa
( i l’afinada direcció de Marianella
Morena sap treure-li un sucós partit a tanta sorpresa) constitueix un dels seus
punt forts. I alhora – i aquest és l’altre punt fort del text-
Clemente utilitza els vincles que es van creant entre les diferents realitats
de l’obra i el to de comèdia amb el qual avança l’acció per plantejar amb
habilitat quelcom que té també molt a veure amb els xocs generacionals, i amb
aquell ja esmentat punt d’arrogància que
amaga molta inseguretat: ni 300.000 seguidors té la poden treure. Quelcom
relacionat d’altra banda amb el fet que de vegades ens podem mostrar molt
intolerants envers la felicitat que es construeixen com poden les persones que
ens envolten, quan no s’ajusta al nostre concepte de felicitat, o pot
interferir una mica massa en la nostra zona de confort. L’eixerida
interpretació de Roser Espinosa – ben recolzada en tot moment per companys
d’escena tan sòlids com ara Mima Riera
(excel·lent ) , Borja Espinosa i Àssun Planas- aconsegueix fer ben
visibles tant les febleses com els atacs d’egoisme d’aquesta Andrea un xic
petulant que, fent honor al nom del cicle , ens demostra que “res no és
mentida”... sempre que acceptem alhora que res no és mai tampoc del tot
veritat.
