Serà que l'obra és generacional (la defensa actors que ronden els 30) i, fins ara, de l'Ikea només beneïa les estanteries Expedit, però no coneixia la realitat d'aquest econòmic armari: l'Aneboda. El que es pot dir, d'entrada, és que els de la companyia s'ho deuen haver passat molt bé fent-se una caricatura dels desenganys juvenils i buscant les mil possibilitats de joc amb aquest armari de fons i portes translúcids.
"Aneboda" és una poca-soltada, i tant que sí. Però, com li agrada Joan Yago amb els seus treballs amb La Calòrica, la comèdia explora la seva realitat, prima i circumstancial, en l'alta literatura o en la pintura. El teló de fons és "Faust" de Goethe. Pot semblar una rebequeria, però no ho és. Perquè així com el savi protagonista de la novel·la lluita per viure un instant de felicitat, els tres amics es desviuen per haver fet alguna acció gloriosa que la gent els reconegui. Sigui la infermera del futur, sigui Jeniffer López, un jugador del Barça o l'exnòvia que abandona a un d'ells perquè s'adona que mai podrien viure amb la intensitat que desitja. I ell, s'hi ressigna.
Un armari és un moble per a ordenar. El protagonista creu que cal ordenar la seva vida, mentre que els seus col·legues li conviden a transgredir-la una mica. L'aneboda és una armari per a solters, d'un sol cos i de temporada (perquè no permet guardar la roba d'estiu, ara que ja entra la tardor amb força). Ikea (tot un referent en la dramatúrgia catalana; només cal pensar en "El mètode Grönholm", inspirat en la multinacional del moble, per exemple) és un signe del nostre temps. D'estètica, semipràtic i amable però de caduca periodicitat. Les Expedit només serveixen per acoblar les caixes (de mil formes i colors) que ven Ikea. Si es vol reutilitzar com a llibreria, hi caben dues fileres però això fa que els del fons passin a caure en l'oblit. Només funciona, si es posa com a separador d'un ampli menjador (posant els llibres pels dos costats). Un somni tant complicat com el d'entendre's amb tota una Helena de Troia o un Brad Pitt de torn. Les coses com siguin...
Els actors contagien aquesta diversió, aparentment, tant intranscendent.
