Aneboda

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Ireneu Tranis, Albert Pérez, Nicolás Carbajal
Companyia:
Cia. Patricia Palomares, Cia. Brou d'Arts
Autoria:
Imanol Fernández
Sinopsi:

A gairebé tots els pisos compartits d’aquesta ciutat, a gairebé totes les residències de solters, d’homes separats o parelles joves, hi podem trobar alguna de les diferents edicions de l’armari ANEBODA; des de la versió més senzilla amb cortines corredisses de polièster i cobertura de plàstic, fins a la més sofisticada en conglomerat blanc lluent. És un moble senzill, barat i fàcil de transportar; un conjunt de peces que s’encaixen amb una còmoda clau allen que podem trobar dins la caixa.

Quan el vam comprar fa deu anys ja sabíem que l’armari ANEBODA no era realment un armari, sinó un succedani d’armari, un armari efímer que hauria acabat destruït, com les casetes que es munten al voltant d’una fira. Llavors no ens va molestar perquè sabíem que, aquell armari, només seria el nostre armari durant un temps, que amb el temps vindrien altres armaris, de fusta gruixuda i pura.

Ara les nostres vides també son senzilles, barates i fàcils de transportat i, després de vàries mudances, continuem penjant les samarretes al nostre vell ANEBODA que és avui, junt amb un ordinador i un telèfon mòbil, una de les nostres propietats més preuades.

Creixem i intentem ser feliços tot i aquests succedanis, però no podem evitar fantasiejar amb la intensitat de construir una casa amb les nostres mans, de caçar per alimentar la nostra família o de pujar una muntanya de sis mil metres.  Potser encara estem a temps de convertir-nos en esportistes d’elit, en estrelles del rock&roll, de ser l’home sense nom que rebenta d’un cop de peu la porta de l’edifici i salva al nadó de morir a les flames.


Crítica: Aneboda

25/09/2015

Rotundament poca-solta, amb la justa dosi de veritat per no ser pedant

per Jordi Bordes

Serà que l'obra és generacional (la defensa actors que ronden els 30) i, fins ara, de l'Ikea només beneïa les estanteries Expedit, però no coneixia la realitat d'aquest econòmic armari: l'Aneboda. El que es pot dir, d'entrada, és que els de la companyia s'ho deuen haver passat molt bé fent-se una caricatura dels desenganys juvenils i buscant les mil possibilitats de joc amb aquest armari de fons i portes translúcids. 

"Aneboda" és una poca-soltada, i tant que sí. Però, com li agrada Joan Yago amb els seus treballs amb La Calòrica, la comèdia explora la seva realitat, prima i circumstancial, en l'alta literatura o en la pintura.  El teló de fons és "Faust" de Goethe. Pot semblar una rebequeria, però no ho és. Perquè així com el savi protagonista de la novel·la lluita per viure un instant de felicitat, els tres amics es desviuen per haver fet alguna acció gloriosa que la gent els reconegui. Sigui la infermera del futur, sigui Jeniffer López, un jugador del Barça o l'exnòvia que abandona a un d'ells perquè s'adona que mai podrien viure amb la intensitat que desitja. I ell, s'hi ressigna.

Un armari és un moble per a ordenar. El protagonista creu que cal ordenar la seva vida, mentre que els seus col·legues li conviden a transgredir-la una mica. L'aneboda és una armari per a solters, d'un sol cos i de temporada (perquè no permet guardar la roba d'estiu, ara que ja entra la tardor amb força). Ikea (tot un referent en la dramatúrgia catalana; només cal pensar en "El mètode Grönholm", inspirat en la multinacional del moble, per exemple) és un signe del nostre temps. D'estètica, semipràtic i amable però de caduca periodicitat. Les Expedit només serveixen per acoblar les caixes (de mil formes i colors) que ven Ikea. Si es vol reutilitzar com a llibreria, hi caben dues fileres però això fa que els del fons passin a caure en l'oblit. Només funciona, si es posa com a separador d'un ampli menjador (posant els llibres pels dos costats). Un somni tant complicat com el d'entendre's amb tota una Helena de Troia o un Brad Pitt de torn. Les coses com siguin... 

Els actors contagien aquesta diversió, aparentment, tant intranscendent.

Trivial