A causa de la nova crisi, el cap d’una petita start-up d’èxit es veu obligat a prescindir d’un dels seus treballadors. Per tal de fer aquest acomiadament de la millor manera possible, l’Andreu, propietari de l’empresa, decideix tenir una trobada conjunta amb els tres empleats: la Beatriu, en Carles i la Diana. Els cita a la sala d’espera del seu despatx i després els fa entrar d’un en un per entrevistar-los i acabar de prendre la difícil decisió. Però el que havia de ser una simple gestió es complica de manera descontrolada i surrealista. Mentre l’Andreu mira de resoldre el problema al despatx, no veu que a la sala d’espera les coses semblen agafar un caire diferent, com si succeïssin a l’angle mort del retrovisor d’un vehicle que està a punt d’avançar i que pot acabar tenint una topada inesperada.
¿Teatre mut, com l'antic cinema pioner...? ¿O potser no hi ha so i els intèrprets, ni que estiguin tan pròxims als espectadors, no se senten...? ¿Teatre gestual, potser...? Ni una cosa ni les altres. L'arquitectura teatral d'«Angle mort», una obra a quatre mans de Roc Esquius (Súria, Bages, 1982) i Sergi Belbel (Terrassa, Vallès Occidental, 1963), té un embigat que, a primer cop d'ull, no es veu, però que aguanta tota l'estructura de la trama.
I és aquesta estructura —el discurs sembla que en principi sigui només una excusa— el que ha fet que aquesta comèdia satírica sobre les pressions laborals contemporànies es repesqui per tercera temporada, estrenada el 2020, i ho faci coronant ara les cent funcions i després que els Premis Teatre Barcelona, de votació dels espectadors, l'hagués escollit com a millor espectacle de proximitat.
¿I quina és l'estructura d'«Angle mort»? Doncs, una situació d'extrema actualitat com és la fallida d'una empresa emergent, una start-up, en llenguatge financer, amb el cap i tres empleats, al servei d'una mirada psicològica sobre com actuen els éssers humans en segons quines situacions extremes i quin és el seu doble joc i la seva doble cara.
Perquè «Angle mort» és exactament això: una comèdia de situació que posa el fil a l'agulla en una primera part, ni que sembli que costa d'enfilar, i que emprèn la màxima volada a la segona part, quan els personatges a qui primer se'ls ha vist gesticulant en un costat de l'escena (la sala d'estar) partida només per una franja sense bastiment i una porta imaginària, mentre a l'altra banda, el despatx del cap, els que hi són quan són cridats, reben la notícia de la presumpta situació financera d'estar amb l'aigua al coll i la decisió dràstica d'eliminar un dels tres sous dels empleats: una secretària que aparenta ser una ànima de càntir (interpretada per l'actriu Rafaela Rivas), un comptable amb els ulls més enllà dels números (interpretat amb suor i llàgrimes per Antonio del Valle), una experta en informàtica i hackerisme amb la revolució al puny (interpretada per l'actriu i cantant Berta Bähr) i el capitost de l'empresa immers en un mar de contradiccions (interpretat per Ramon Godino).
Una interpretació que requereix dels quatre la màxima energia, que no deixa un moment de respir, que manté l'enjòlit quan els espectadors descobreixen —ara sí, amb so i paraules— què és el que deien en les escenes gestuals, i que protagonitza cent minuts de catarsi col·lectiva on sura la vena dramàtica humorística de Roc Esquius i la trapelleria escènica de Sergi Belbel.
¿On comença i on acaba la solidaritat? ¿On comença i on acaba l'honestedat? ¿On comença i on acaba l'amistat entre presumptes companys de feina? ¿Qui assetja qui i qui és l'assetjat o l'assetjador? Tot un seguit d'incògnites amanides amb un còctel de fruites en crisi que configuren un retrat tant cínic com sarcàstic i de comicitat amarga, per allò que sempre s'ha dit: qui canta els mals espanta. És a dir, qui té la capacitat de retratar el món estressant en el qual li ha tocat viure té l'avantatge d'espantar-ne també els fantasmes. La resposta, a l'última escena, on una tal Conxita, absent, té la clau del cadenat que els ha lligat els quatre amb un mateix objectiu ocult. (...)
