Mireu atentament la imatge que acompanya aquestes línies: una de les quatre persones que surten a la foto, aviat ja no sortirà a la foto. I és que una d'aquestes quatre persones tindrà que anar-se'n a l'atur, si l'empresa en la qual treballa ara vol sobreviure . Aquesta és la tirant a dramática premisa de la qual parteixen Roc Esquius i Sergi Belbel ( que ja havien coincidit a l'escenari de la Flyhard quan el segon va dirigir l'obra "Sapines", escrita pel primer) per tal de presentar-nos un -d'altra banda - , gens dramàtic divertiment. Val a dir ( i gairebé no caldria dir-ho, donada la celebritat de l'obra a la qual ara em referiré) que Belbel ja tenia una ben provada experiència , en això de dirigir comèdies que saben extreure-li suc humorístic a les penalitats laborals: l'estrena d'aquest mateix espectacle ara recuperat pel Versus, va coincidir al seu moment amb el retorn a la cartellera amb repartiment renovat del seminal "El mètode Grönholm". Tot i que mentre en aquell cas , la comèdia girava al voltant d'un cobejat lloc de treball al qual aspiraven quatre candidats, ara tot gira al voltant de l'amenaça de pèrdua del lloc de treball que penja com una espasa de Dàmocles damunt els caps dels tres únics empleats d'una petita empresa que no acaba de funcionar com el mercat exigeix.
Certament, aquest "Angle mort" comparteix de forma circumstancial amb el "Grönholm" el fet d'abordar des de la comèdia les angoixes laborals provocades per un sistema que sap com extreure el pitjor de nosaltres mateixos a base d'estimular la més bestial competitivitat . Però ,posats a trobar-li referents, l'obra d'Esquius i Belbel s'apropa més aviat des d'un punt de vista estructural al model fixat per Michael Frayn a la sensacional i també de tots ben coneguda "Pel davant ... i pel darrera". L'angle mort al qual es refereix el títol, està relacionat en termes automobilístics a aquell punt del vehicle que s'escapa a la visió del retrovisor, generant així perills imprevistos. I aquest angle mort , es converteix en un símil metafòric d'aquella altra mena d'angles morts que s'escapen a la nostra vista i a la nostra oïda, però en els quals passen i es decideixen coses que poden determinar el nostre propi futur. Partint d'aquest idea, els autors han construït un divertiment en el qual tota l'estona estem veient el que succeeix als dos espais separats per una porta invisible en què té lloc l'acció de la comèdia: la sala d'espera en la qual esperen el seu torn els neguitosos empleats, i el despatx en el qual entren d'un en un per tal d'entrevistar-se amb el seu cap i saber quina decisió ha pres sobre la seva continuïtat laboral. Això sí: al llarg de la primera part de l'obra, només podrem escoltar allò que es diu dins del despatx, mentre especulem sobre allò que diuen de forma inaudible i acompanyat de molta gesticulació els personatges que resten fora. Serà quan arribi la segona part de l'obra, quan es produeixi l'esperada inversió que ens permetrà assistir a la seqüència repetida de l'escena, escoltant ara ja sí les paraules que acompanyaven aquells gestos desconcertats, mentre es queden mudes les accions que tenen lloc dins del despatx.
Un mecanisme del qual l'hàbil direcció de Lluís Elies i les mil·limetrades interpretacions ( això de tornar a repetir-ho tot parlant pels descosits quan abans només movies el llavis i a l'inrevés, presenta una inqüestionable dificultat logística) del bon quartet protagonista , saben extreure unes ben eixerides possibilitats. Va una mica a la contra d'ells la un xic excesiva durada de la proposta, aquestes dues hores de metratge que, puntualment, deixen en evidència alguns desajustos en el text, algunes repeticions sobrants i algun excés grotesc potser innecessari . Res, en qualsevol cas, que faci perillar la capacitat humorística d'una proposta prou ben engreixada i portada a bon ritme com per a poder gaudir d'ella des de tots els angles de visió.
