Animal de séquia

Dansa

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Itinerari Fira Mediterrània 2019
Iolanda G. Madariaga
Itineraris recomana

Presentada en la darrera edició del Festival Grec de Barcelona, l’última proposta de la ballarina i coreògrafa Sol Picó agermana la música tradicional valenciana amb la dansa contemporània. La música popular amb arranjaments del compositor i intèrpret Jesús Salvador «Chapi» és el fil conductor de l’espectacle: una coreografia on vuit ballarins reinterpreten diferents episodis de les festes tradicionals valencianes amb el llenguatge de la dansa contemporània, grans dosis d’humor i el segell inconfusible de la gran coreògrafa alcoiana. Un espectacle controvertit i eclèctic que no deixarà ningú indiferent.

Composició musical:
Jesús Salvador Chapi
Direcció Musical:
Jesús Salvador Chapi
Direcció:
Mariantònia Oliver
Coreografia:
Mariantònia Oliver
Sinopsi:

De vegades sembla que aspectes diversos d'una mateixa cosa, digueu-li cultura popular i alta cultura o tradició i contemporaneïtat, tenen molt poc a veure, però potser és, només, que ens falta un element per fer evident la relació. Aquest element es diu, com a mínim en aquest cas, Sol Picó, una artista que, amb un estil característic fresc, proper i no exempt d'humor, connecta perfectament amb el públic. Ara, ens fa evident que el seu treball com a coreògrafa i ballarina contemporània pot tenir molts punts de contacte amb la tradició. Sí, es tracta de fer una relectura de la cultura popular valenciana, una nova visita a les arrels, amb música i arranjaments del compositor i intèrpret Jesús Salvador Chapi, en un trajecte que va del més primari i terrenal al més sofisticat i modern. Es contraposa, així, un món fet de tecnologia i carregat d'estímuls a un univers més orgànic, natural i autèntic. D'aquí que els set ballarins que formen part d'aquesta coreografia ballin al so de la música d'arrel tradicional que interpreta la Banda ChaPicó (que pren el seu nom de la coreògrafa Sol Picó i del mestre Jesús Salvador Chapi), en un viatge a les essències de la cultura valenciana. L'espectacle s'ha vist ja en diversos teatres de la Comunitat Valenciana i ara arriba a Barcelona amb el reforç de la Banda Municipal, amb la qual Sol Picó ja havia col·laborat anteriorment.

Els espectacles de la Companyia de Sol Picó, creada el 1994, sempre son controvertits i poques vegades deixen el públic indiferent. Precisió, vitalitat, potència i dinamisme són característiques de les coreografies de la companyia, que aposta pel mestissatge i la interacció de gèneres. Ha obtingut tota mena de premis que van de diversos premis Max al Premio Nacional de Danza (2016) i el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria de dansa (2014).


Crítica: Animal de séquia

10/10/2019

Desgranar la cultura popular esquitxant-la de dansa contemporània

per Jordi Bordes

Sol Picó és una coreògrafa que, habitualment juga amb tocs còmics i els alterna amb altres de precisió i bellesa coreogràfica (One hit wonders, 2014; Només són dones, 2015). També amb punts de dolor. El to i la radicalitat agermana la coreògrafa a treballs de Carles Santos, per citar un autor a qui admira i que compartia aquell gust per ser irreverent i voler posar molta pòlvora en la seva intenció artística. Ara, Sol Picó ha esquerdat els codis de la cultura popular a través de fer una radiografia (còmplice i amable) de les bandes de música popular, a Animal de séquia.

L'encàrrec de la Generalitat Valenciana es va poder veure també el passat Grec Festival. Ara ha servit per inaugurar la nova edició de Fira Mediterrània. Picó intercala els vuit ballarins amb una trentena de música amateurs que, tant aviat, construeixen una coreografia coral immensa com es signifiquen amb els seus instruments de vent i percussió. Els quadres que s'expressen són els de les mascletàs, les processons o les tomatines. Evidentment, es percep que grata molt més profund en altres tradicions del que no hi ha referències al Principat (som veïns culturals i compartim llengua però ens desconeixem molt). L coreògrafa no es limita a referenciar com a cltural aquelles danses partitures tradicionals, també arrenca amb la música de discoteca de la ruta del bakalao. Com el dramaturg Jordi Casanovas també fa veure a Valenciana (la realitat no és suficient) va ser una campanya mediàtica el que va contaminar una mogida, fins llavors, molt alliberadora de la joventut de l'època. Sol Picó també ho posa com una de les ramificacions brutals dels balls conjunts, que es movien amb passes de dansa folklòrica pausada.

Una mena d'ase s'arossega pel fons de l'ecena, darrere d'una pantalla translúcida que sovint rebota el reflex dels músics de forma abstracta, i transforma el clor en un riu que travessa l'escenari. L'aigua de la séquia esquitxa, efectivament. La roba, que té flaire 'uniformes tradicionals, es va despreent i despullant el cos fins a trobar l'arrel. La música és la germana del moviment. Sol Picó, que s'atreveix a fer un cameo en l'únic instant de música a cappella, es capbussa en la tradició per sortir-ne esquitxant com un gos que s'espolsa l'aigua. La intensitat arriba a tots els racons de la platea. çpotser falta una comunió final en què la fesa també trenqui la quarta paret de forma efectiva i el ball es produeixi entre lesbutaques a carrec dels mateixos esectadors. La festa no pot ser passiva; s'hi ha d'intervenir.