Ànsia (Crave)

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Marc Pujol, Marc Garcia Coté, Anna Casas, Chap Rodríguez Rosell, Marta Ossó
Direcció:
Loredana Volpe
Ajudantia de direcció:
Xavier Pàmies
So:
Alvar Llusá-Damiani
Composició musical:
Alvar Llusá-Damiani
Il·luminació:
Daniel Gener
Escenografia:
Jordi Bulbena
Vestuari:
Loredana Volpe
Producció:
Cia. La Salamandra
Companyia:
La Salamandra
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí


‘What shall I do now? What shall I do?

I shall rush out as I am, and walk the street

With my hair down, so. What shall we do tomorrow?

What shall we ever do?’

Recordant a The Waste Land, de T. S. Eliot, quatre veus s’escolten, s’acusen, es pregunten i es qüestionen. Quatre monòlegs entrellaçats reverberen com un ressò de cadascun, esperant desesperadament una resposta.

Una resposta que no arriba.

A, B, C i M semblen comunicar-se com si fossin una sola veu que sorgeix salvatge des de la foscor, com un monstre incomprès i solitari que demana amor des del centre del món sense que la seva queixa sigui escoltada.

Abandonats a la seva sort, en un món en ruïnes, aquestes quatre veus lluiten contra les seves pors i el dolor que les persegueix quan entren en contacte amb la realitat.

Crítica: Ànsia (Crave)

11/03/2019

La metàfora de la foscor

per Andreu Sotorra

Hi ha dramatúrgies que tenen una enorme complexitat de ser transmeses pels intèrprets als espectadors perquè no mantenen el tradicional recurs de rèplica i contrarèplica que ajuden la seqüència del diàleg. Aquest n'és un. Els quatre personatges, innominats o indefinits, i un cinquè que els acompanya amb violí —un instrument que també sona, si cal, en solitari, teledirigit, com els dels ambulants del metro— es comuniquen, millor dit, s'incomuniquen a través de frases fetes, sincopades, amb paraules inconnexes, amb idees que, com en un trencaclosques, si es captessin al vol de cadascuna de les quatre veus i es recomponguessin veu per veu acabarien tenint sentit.

En no ser així, cal que siguin els espectadors els que es facin una recomposició global —com si el quartet fos només un—, del que els quatre expressen, del seu dolor, de la seva desesperació, del seu clam al buit i a la foscor... per cert, un recurs, el de la foscor, del qual la posada en escena no s'està de portar-la al límit amb un cert abús en un moment donat, deixant l'auditori en ple forat negre, com si la vaga d'electricitat que ha assotat aquests dies la població de Veneçuela hagués arribat fins a l'escenari de l'obra.

He parlat de passada de la foscor de Veneçuela. Pot semblar una banalitat, però davant de la posada en escena d'«Ànsia (Crave)», no es pot obviar la direcció de Loredana Volpe, nascuda tot just a Caracas el 1990 i, des del 2014, establerta a Barcelona, fugint d'un clima de violència i persecució, víctima d'un intent de segrest i supervivent d'uns trets criminals que podien acabar amb la seva vida i, de passada, amb la seva carrera teatral, sembla que gens ben vista pel govern veneçolà.

«Ànsia (Crave)» és un muntatge que té una estructura de poema simfònic i que, precisament per això, acaba caient en una certa repetició monòtona, una monotonia que només superen els quatre intèrprets amb la seva expressivitat —remarcable la sortida d'escena i dirigint-se directament i de prop als espectadors de l'actor Chap Rodríguez Rosell, traductor també de l'obra—, i una dicció molt entenedora, imprescindible perquè l'exploració experimental de la companyia resisteixi la línia establerta.

«Ànsia (Crave)» és una obra que fuig de qualsevol convenció teatral. S'apunta a la tendència trencadora. Els seus quatre personatges busquen un punt de comunicació que no troben. Els quatre arrosseguen el pes d'una motxilla d'experiències personals frustrants: el pedòfil que reconeix el seu paper, la que vol ser mare al preu que sigui, la víctima d'abusos... Darrera de les quatre veus, hi ha la veu de la dramaturga Sarah Kane (Essex, 1971 - Londres, 1999), víctima de múltiples depressions i morta per suïcidi, penjada, quan tenia només 28 anys.

Sarah Kane va deixar amb el monòleg «4.48 Psicosi» un testimoni premonitori sobre la presumpta hora en què es produeixen més suïcidis. I ho va tornar a fer a l'obra «Blasted (Rebentats)», on també hi ha un suïcidi per penjament. La primera la va protagonitzar l'actriu Anna Alarcon a la Sala Beckett i la segona es va representar al Teatre Nacional de Catalunya, amb un repartiment on també hi havia, precisament, l'actriu Marta Ossó, una de les quatre de l'actual repartiment d'«Ànsia (Crave)». (...)

L'enllaç a Youtube no està disponible.

Trivial