Ànsia (Crave)

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Marc Pujol, Marc Garcia Coté, Anna Casas, Chap Rodríguez Rosell, Marta Ossó
Direcció:
Loredana Volpe
Ajudantia de direcció:
Xavier Pàmies
So:
Alvar Llusá-Damiani
Composició musical:
Alvar Llusá-Damiani
Il·luminació:
Daniel Gener
Escenografia:
Jordi Bulbena
Vestuari:
Loredana Volpe
Producció:
Cia. La Salamandra
Companyia:
La Salamandra
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí


‘What shall I do now? What shall I do?

I shall rush out as I am, and walk the street

With my hair down, so. What shall we do tomorrow?

What shall we ever do?’

Recordant a The Waste Land, de T. S. Eliot, quatre veus s’escolten, s’acusen, es pregunten i es qüestionen. Quatre monòlegs entrellaçats reverberen com un ressò de cadascun, esperant desesperadament una resposta.

Una resposta que no arriba.

A, B, C i M semblen comunicar-se com si fossin una sola veu que sorgeix salvatge des de la foscor, com un monstre incomprès i solitari que demana amor des del centre del món sense que la seva queixa sigui escoltada.

Abandonats a la seva sort, en un món en ruïnes, aquestes quatre veus lluiten contra les seves pors i el dolor que les persegueix quan entren en contacte amb la realitat.

Crítica: Ànsia (Crave)

12/01/2020

Profunda desorientació

per Jordi Bordes

En la soledat de Sarah Kane, hi emergeixen quatre veus que la desorienten contínuament. Després de peces en què el format dramàtic clàssic s'esberla (Blasted) arriba el moment en qué les veus, les cites dominen l'escena: No hi ha trama, no hi ha personatges, només hi ha clams entre la boira, planys pel desert.I això traspassa la peça a l'univers de Fando y Lis però sobretot de Beckett (Esperant Godot, Els dies feliços). La impunitat de la maldat no té límits. I la fragilitat dels vulnerables és absoluta.

Al centre, com si fos una banda sonora intranscendent, transcorre la vida de la societat, el soroll quotidià, construït des del soroll a la melodia pel violí d'Alvar Llusá-Damiani, potser l'únic element que dona una certa suavitat a les rèpliques escopides per quatre intèrprets de marbre: Anna Casas, Chap Rodríguez Rosell, Xavier Pàmies i Patrícia Mendoza. La direcció escènica de Loredana Volpe aguditza l'estaticisme i, de sobte, un breu moviment, , es transforma amb una coreografia intensa. Sense que les rèpliques construeixin un diàleg sempre (s'intueixen les ombres de dues parelles per les cites, també pel color dels vestuaris) , sí que armen una sintonia rítmica, com un poema sense rima, descavalcats per algun breu monòleg que tanca un petit conte cruel. Les pauses, la desordenació de les cites com si el temps també hagués esclatat evoquen al Pinter més dens (Vells temps, per exemple)

El text pòstum de Kane és Psicosi de les 4.48. En aquest text s'intueix una mateixa Kane repicant pensaments desordenats. Davant d'una sola evidència. Que a les 4.48 de la matinada, els fàrmacs deixen de fer efecte i és quan les persones depressives emprenen el camí al suïcidi. Ara, sembla evident que Ànsia, pel contingut i per la forma, és el preludi del que va ser la destrucció d'una dramaturga tant menystinguda com venerada. Un teatre de la devastació que, potser firmes com Angélica Liddell (amb una prosa aclaparadora com aquella La casa de la fuerza), o l'univers a partir dels relats de David Foster Wallace (En lo alto para siempre) transmeten una desorientació similar. La societat,intel·ligent no sap sortir de les coordenades del capitalisme.


L'enllaç a Youtube no està disponible.

Trivial