Vells temps

Teatre

informació obra


Autoria:
Harold Pinter
Traducció:
Joan Sellent
Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Míriam Alamany, Sílvia Bel, Carles Martínez
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Ajudantia de direcció:
Antonio Calvo
Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Sala Beckett Obrador Internacional de Dramatúrgia
Sinopsi:

Ha passat de debò o és un record que, de tan real, ha acabat suplantant la realitat mateixa? S’ho pregunten els personatges d’una filigrana escènica plena de la ironia i l’humor, especial i enigmàtic, del Nobel de Literatura Harold Pinter.

Una parella convencional, la Kate i en Deeley, reben la visita de l’Anna, una dona que vint anys enrere havia compartit pis i amistat amb la Kate. En el decurs d’una conversa que arrenca d’una manera aparentment lleugera i banal, rememora uns fets que potser han passat o potser no però que, pel fet d’existir en la memòria de qui els explica, acaben formant part de l’esfera real. Tots tres personatges es coneixen bé, però quina és realment la història que comparteixen? Els laberints de la memòria són un dels temes que toca Pinter en aquesta peça, que també retrata magistralment els estralls del temps i la fragilitat de les relacions humanes. I és que la visita de l’enigmàtica Anna despertarà sospites, recels i tensions ambigües en la parella, d’aquí que la peça, estrenada a Londres el 1971, hagi estat descrita de vegades com un «triangle minimalista», apassionant i seductor, però també inquietant.

Crítica: Vells temps

09/07/2014

Sergi Belbel conta les pauses de Pinter amb passes en un escenari d'andana de tren

per Jordi Bordes

Pinter torna a Barcelona aquesta temporada. Ara, de bracet de Sergi Belbel, que encar amai l'havia abordat. El director cuida cada gest i mirada. És una peça per mirar-se-la d'aprop. Mirant com desbrossen aquella relació de triangular amb el temps. No cal mirar a qui parla. N'hi ha prou amb mirar a qui escolta. Perquè igual que la pausa (ewl que no és diu) genera informació, també la reacció del que escolta aporta plecs als personatges. De fet, és una possibilitat similar a la d'El crèdit (en què l'acció passa en un giratori) qiue també ha dirigit Belbel aquesta temporada.

El treball de tots tres actors és acurada i suggerent. Divertida, quan repassen els moments d'esbarjo juvenil de les dues secretàries o quan canten els temes de l'època desafinant (Blue moon... ); Tendre, quan recorden com es van conèixer Kate i Deeley; Fosc, quan es repeteix l'escena del company plorant i s'intueix una escena violenta que deu rossegar en alguna consciència. Bon treball, text que permet viatjar. I espai coherent amb la prpsta. Perquè Belbel situa els personatges en un escenari que recorda una andana de metro (llarga i elevada) i que permet aixecar la tensió quan a la pausa se li sumen els llargs desplaçaments. Sembla que tot hagi d'esclatar. Teatre intens.