Vells temps

informació obra



Autor:
Harold Pinter
Traducció:
Joan Sellent
Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Míriam Alamany, Sílvia Bel, Carles Martínez
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Ajudant de direcció:
Antonio Calvo
Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Sala Beckett Obrador Internacional de Dramatúrgia
Sinopsi:

Ha passat de debò o és un record que, de tan real, ha acabat suplantant la realitat mateixa? S’ho pregunten els personatges d’una filigrana escènica plena de la ironia i l’humor, especial i enigmàtic, del Nobel de Literatura Harold Pinter.

Una parella convencional, la Kate i en Deeley, reben la visita de l’Anna, una dona que vint anys enrere havia compartit pis i amistat amb la Kate. En el decurs d’una conversa que arrenca d’una manera aparentment lleugera i banal, rememora uns fets que potser han passat o potser no però que, pel fet d’existir en la memòria de qui els explica, acaben formant part de l’esfera real. Tots tres personatges es coneixen bé, però quina és realment la història que comparteixen? Els laberints de la memòria són un dels temes que toca Pinter en aquesta peça, que també retrata magistralment els estralls del temps i la fragilitat de les relacions humanes. I és que la visita de l’enigmàtica Anna despertarà sospites, recels i tensions ambigües en la parella, d’aquí que la peça, estrenada a Londres el 1971, hagi estat descrita de vegades com un «triangle minimalista», apassionant i seductor, però també inquietant.

Crítica: Vells temps

17/07/2014

Harold Pinter en estat pur

per Toni Polo

Es pot parlar d’Univers pinterià. I aquí està ambientada l’obra. L’autor ens porta al passat sense abandonar el present. I és inquietant. I ho fa com un mestre. Pinter pur i dur. Pinter admirat i Pinter detestat. Qui busqui aquesta confusió trobarà Vells temps una obra deliciosa i captivadora (el treball actoral, sobretot el de Carles Martínez, és fantàstic). Qui no se senti atret per aquest univers gaudirà d’una representació intensa i inquietant, però no l’acabarà d’atrapar.

(...)