Vells temps

informació obra



Autor:
Harold Pinter
Traducció:
Joan Sellent
Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Míriam Alamany, Sílvia Bel, Carles Martínez
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Ajudant de direcció:
Antonio Calvo
Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Sala Beckett Obrador Internacional de Dramatúrgia
Sinopsi:

Ha passat de debò o és un record que, de tan real, ha acabat suplantant la realitat mateixa? S’ho pregunten els personatges d’una filigrana escènica plena de la ironia i l’humor, especial i enigmàtic, del Nobel de Literatura Harold Pinter.

Una parella convencional, la Kate i en Deeley, reben la visita de l’Anna, una dona que vint anys enrere havia compartit pis i amistat amb la Kate. En el decurs d’una conversa que arrenca d’una manera aparentment lleugera i banal, rememora uns fets que potser han passat o potser no però que, pel fet d’existir en la memòria de qui els explica, acaben formant part de l’esfera real. Tots tres personatges es coneixen bé, però quina és realment la història que comparteixen? Els laberints de la memòria són un dels temes que toca Pinter en aquesta peça, que també retrata magistralment els estralls del temps i la fragilitat de les relacions humanes. I és que la visita de l’enigmàtica Anna despertarà sospites, recels i tensions ambigües en la parella, d’aquí que la peça, estrenada a Londres el 1971, hagi estat descrita de vegades com un «triangle minimalista», apassionant i seductor, però també inquietant.

Crítica: Vells temps

08/07/2014

Pinter maliciós

per Víctor Giralt

Fer una breu immersió prèvia a l’univers de Harold Pinter sembla assenyat abans de veure ‘Vells temps’. En una casa de la costa britànica, un matrimoni madur (Anne, Deeley) espera la visita d’una vella amiga (Kate) de l’ Anne. Han passat 20 anys des que gaudien, plegades, del ‘swinding London’. La trobada serveix per rememorar vells temps, però aviat apareixen fantasmes: un més que evident triangle...i alguns episodis tèrbols. Diàlegs trencats, inconnexes, silencis llargs...tot fa lliscar l’acció dramàtica cap a una certa atmosfera intrigant i de permanent dubte sobre el passat. No rememorem els records, els reinventem i falsegem, deia Pinter.

Les  conclusions sobre l’obra han estat són moltes. Segons una, tot és un diàleg interior d’Anne en un intent de recobrar els dos sers estimats, a qui ella mateixa hauria matat en veure perillar el seu matrimoni . No entrarem en elucubracions, sobretot perquè Pinter, ni assumia ni negava cap lectura externa.

Belbel dirigeix amb elegància. Les interpretacions són d’escola anglesa, contingudes, mesurades, necessàriament distants per provocar en l’espectador cert estranyament evanescent. Els contrapunts humorístics, mai excessius, no difuminen el clima de misteri. L’espai escènic de Max Glaenzel, irrealment realista, esdevé, il·luminat per Kiko Planas, inquietant.

Tot rodó... si un entra en el joc de Pinter. Altrament, una broma gratuïta sobre un afer de banyes servida per uns personatges alienats que no són capaços de mantenir una conversa coherent durant més de cinc minuts.

Tu tries. It’s up to you