Vells temps

Teatre

informació obra


Autoria:
Harold Pinter
Traducció:
Joan Sellent
Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Míriam Alamany, Sílvia Bel, Carles Martínez
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Ajudantia de direcció:
Antonio Calvo
Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Sala Beckett Obrador Internacional de Dramatúrgia
Sinopsi:

Ha passat de debò o és un record que, de tan real, ha acabat suplantant la realitat mateixa? S’ho pregunten els personatges d’una filigrana escènica plena de la ironia i l’humor, especial i enigmàtic, del Nobel de Literatura Harold Pinter.

Una parella convencional, la Kate i en Deeley, reben la visita de l’Anna, una dona que vint anys enrere havia compartit pis i amistat amb la Kate. En el decurs d’una conversa que arrenca d’una manera aparentment lleugera i banal, rememora uns fets que potser han passat o potser no però que, pel fet d’existir en la memòria de qui els explica, acaben formant part de l’esfera real. Tots tres personatges es coneixen bé, però quina és realment la història que comparteixen? Els laberints de la memòria són un dels temes que toca Pinter en aquesta peça, que també retrata magistralment els estralls del temps i la fragilitat de les relacions humanes. I és que la visita de l’enigmàtica Anna despertarà sospites, recels i tensions ambigües en la parella, d’aquí que la peça, estrenada a Londres el 1971, hagi estat descrita de vegades com un «triangle minimalista», apassionant i seductor, però també inquietant.

Crítica: Vells temps

22/07/2014

Inevitable joc d'hipòtesis

per Núria Cañamares

Hipòtesis i més hipòtesis. ‘Vells temps’ mena l’espectador a construir i reconstruir els fets que es relaten sense saber del cert si va ben encaminat. Realitat i ficció s’entrecreuen en un joc de present i passat, vivència, record i imaginació difícil de determinar. De fet, aquesta és la voluntat de l’autor, Harold Pinter, un “triï la seva aventura” que deixa el públic sota una pluja de preguntes mentre mira de respondre a un trencaclosques que no encaixa.

‘Vells temps’ és (sempre presumptament) la trobada d’un matrimoni amb una antiga amiga d’ella vint anys després de veure’s per última vegada. Tota l’acció es desenvolupa a la sala d’estar de casa de la parella. Una tranquil·la estança amb dos sofàs-llit –situats a banda i banda de l’escenari, al costat d’un moble-bar–, un tercer seient central, una làmpada i una llarguíssima horitzontal cortina blanca. La quieta i calmada atmosfera de llum tènue, música ambiental i fugisser fum de cigar, s’alternarà amb silencis incòmodes, comentaris punyents i crits d’impotència. Els personatges flirtaran uns amb altres oferint escenes de fina complicitat com els instants musicals de Sílvia Bel i Carles Martínez, de continguda hostilitat canalitzada a través d’uns magnífics diàlegs i, sobretot, d’una morbositat que regna d’inici a final.

Aquí, cada gest, cada paraula, cada petit somriure lent i tímid, té el seu significat i, més que voler desgranar-lo per comprendre’l en la seva essència, l’espectador en gaudirà plenament si l’assaboreix sense ànsies de res més. És gairebé inevitable qüestionar-se els enigmes que planteja l’obra, i fins i tot engrescador posar en comú les pròpies teories en sortir de la funció, però per frases clau com aquesta “Hi ha coses que recordes encara que pugui ser que no hagin passat mai”, sembla que Pinter no tenia cap interès en definir completament la història.

Els actors (la tercera peça d’aquest triangular engranatge és Míriam Alamany) encarnen els personatges del dramaturg anglès amb la precisió i l’elegància que requereix el text, atenent-se als intensos sentiments que forçosament flueixen per dins seu i fent voleiar la imaginació d’un públic que, veritablement, creu reviure el seu passat, quan gaudien intensament d’una joventut marcada per l’amor a l’art, la música, el cinema, la poesia, els cafès i la filosofia.