Vells temps

Teatre

informació obra


Autoria:
Harold Pinter
Traducció:
Joan Sellent
Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Míriam Alamany, Sílvia Bel, Carles Martínez
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Ajudantia de direcció:
Antonio Calvo
Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Sala Beckett Obrador Internacional de Dramatúrgia
Sinopsi:

Ha passat de debò o és un record que, de tan real, ha acabat suplantant la realitat mateixa? S’ho pregunten els personatges d’una filigrana escènica plena de la ironia i l’humor, especial i enigmàtic, del Nobel de Literatura Harold Pinter.

Una parella convencional, la Kate i en Deeley, reben la visita de l’Anna, una dona que vint anys enrere havia compartit pis i amistat amb la Kate. En el decurs d’una conversa que arrenca d’una manera aparentment lleugera i banal, rememora uns fets que potser han passat o potser no però que, pel fet d’existir en la memòria de qui els explica, acaben formant part de l’esfera real. Tots tres personatges es coneixen bé, però quina és realment la història que comparteixen? Els laberints de la memòria són un dels temes que toca Pinter en aquesta peça, que també retrata magistralment els estralls del temps i la fragilitat de les relacions humanes. I és que la visita de l’enigmàtica Anna despertarà sospites, recels i tensions ambigües en la parella, d’aquí que la peça, estrenada a Londres el 1971, hagi estat descrita de vegades com un «triangle minimalista», apassionant i seductor, però també inquietant.

Crítica: Vells temps

29/12/2014

Món interior

per Joaquim Armengol

“Hi ha coses que recordes encara que pugui ser que no hagin passat mai. Hi ha coses que jo recordo que potser no m’han passat mai, però, quan les recordo, llavors passen de debò.” Hi ha frases dites que impregnen de permanent interès una funció teatral. Vells temps.

Podem estar segurs de res? No, no podem estar segurs de res. Tot pot ser que sí o pot ser que no. El fet és que és molt difícil definir què va passar en qualsevol moment en un passat, un fet puntual, una trobada, una conversa, una nit, una relació sexual, una pel·lícula... I naturalment fem memòria, però la memòria acaba essent una ficció que es torna un rèdit real inqüestionable. Han passat les coses que diem en realitat? L’efecte, el resultat d’imaginar, un cop imaginem res concret, és que allò aparent es torna tan veritat com la mateixa realitat. Perquè imaginar és recrear el temps de forma intensa en el present, de tal manera que les coses, hagin passat o no hagin passat, tornen vives davant dels nostres ulls. La veritat de la mentida? La veritat de la fantasia? I això és el que li passa a l’espectador, és el que passa de forma meravellosa a Vells temps, quan l’Anna visita, vint anys després, a l’enigmàtica Kate, amiga de joventut i esposa ara de l’imprevisible Deeley. Pinter desencaixa la vida interior d’un parella xopant l’espai escènic d’una atmosfera amenaçant i ambigua. Tinta negra damunt l’esperit blanc burgès. I malgrat en Belbel prioritzi un cert esteticisme encarcarat, l’esplèndida interpretació de Míriam Alamany (Kate) i de Carles Martínez (Deeley) fan estar l’espectador al caire d’un fondeig íntim i penetrant.