No ho dubtin. Vells temps és un dels millors espectacles de la programació del Grec. L’elegant factura del muntatge de Sergi Belbel, acurada en els mínims detalls i recolzada en una gran escenografia de Max Glaenzel, fa justícia a la qualitat d’aquesta obra del Nobel Harold Pinter. La màgia d’aquest seductor joc teatral dóna ales als seus tres intèrprets que treuen a la llum els seus millors recursos. El seu és un treball exquisit, delicat en el gest i la dicció i a l’altura dels millors que es puguin veure en un escenari.
Kate (Míriam Alamany) i el director de cine Deeley (Carles Martínez) estan asseguts en dos distants sofàs d’una habitació que ocupa un dels laterals de la sala. Al mig, i com una ombra fantasmagòrica que ajuda a situar el públic en l’atmosfera de la trama, es dibuixa la figura de l’Ana (Sílvia Bel). El matrimoni està esperant a la seva casa al camp l’arribada de la que 20 anys enrere va ser l’amiga i companya de pis de Kate. El diàleg entre la parella és enginyosament banal però no fa res més que preparar el terreny per a les conseqüències que tindrà la irrupció de la visitant.
El to de comèdia burgesa inicial es transformarà aviat en un relat d’aire tràgic. N’hi haurà prou que el personatge de Bel, una dona segura i sofisticada, posi en marxa la màquina dels seus records relatant vivències en comú amb extrema precisió. Són fets que potser han passat o potser no, però en la mesura que existeixen en la memòria de qui els explica passen a ser vistos com a reals. L’espectador és contínuament interpel·lat i sorgeixen diversos interrogants. ¿Què passa entre Deeley i les dues dones? ¿Quina relació hi va haver entre elles? Les sospites i recels al voltant de les relacions del trio desfermaran un clima de tensió en la parella que segurament existia però que no s’havia manifestat.
La versió de Sergi Belbel realça l’univers pinterià de l’obra, molt ben traduïda per Joan Sellent. El muntatge reflecteix la incidència dels efectes del pas del temps, els laberints de la memòria i la fragilitat de les relacions humanes i de parella. El treball de Carles Martínez, un actor que ja va demostrar amb L’encarregat que havia connectat molt bé amb el teatre de Pinter, és excel·lent. Sílvia Bel, enigmàtica i elegant, ofereix una de les seves millors actuacions, i Míriam Ala-many desborda magnetisme tant en la composició del seu sensual personatge com en els silencis. Una meravella.
