Vells temps

informació obra



Autor:
Harold Pinter
Traducció:
Joan Sellent
Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Míriam Alamany, Sílvia Bel, Carles Martínez
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Ajudant de direcció:
Antonio Calvo
Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Sala Beckett Obrador Internacional de Dramatúrgia
Sinopsi:

Ha passat de debò o és un record que, de tan real, ha acabat suplantant la realitat mateixa? S’ho pregunten els personatges d’una filigrana escènica plena de la ironia i l’humor, especial i enigmàtic, del Nobel de Literatura Harold Pinter.

Una parella convencional, la Kate i en Deeley, reben la visita de l’Anna, una dona que vint anys enrere havia compartit pis i amistat amb la Kate. En el decurs d’una conversa que arrenca d’una manera aparentment lleugera i banal, rememora uns fets que potser han passat o potser no però que, pel fet d’existir en la memòria de qui els explica, acaben formant part de l’esfera real. Tots tres personatges es coneixen bé, però quina és realment la història que comparteixen? Els laberints de la memòria són un dels temes que toca Pinter en aquesta peça, que també retrata magistralment els estralls del temps i la fragilitat de les relacions humanes. I és que la visita de l’enigmàtica Anna despertarà sospites, recels i tensions ambigües en la parella, d’aquí que la peça, estrenada a Londres el 1971, hagi estat descrita de vegades com un «triangle minimalista», apassionant i seductor, però també inquietant.

Crítica: Vells temps

11/07/2014

Brillant e inquietant Pinter

per César López Rosell

 No ho dubtin. Vells temps és un dels millors espectacles de la programació del Grec. L’elegant factura del muntatge de Sergi Belbel, acurada en els mínims detalls i recolzada en una gran escenografia de Max Glaenzel, fa justícia a la qualitat d’aquesta obra del Nobel Harold Pinter. La màgia d’aquest seductor joc teatral dóna ales als seus tres intèrprets que treuen a la llum els seus millors recursos. El seu és un treball exquisit, delicat en el gest i la dicció i a l’altura dels millors que es puguin veure en un escenari. 

 Kate (Míriam Alamany) i el director de cine Deeley (Carles Martínez) estan asseguts en dos distants sofàs d’una habitació que ocupa un dels laterals de la sala. Al mig, i com una ombra fantasmagòrica que ajuda a situar el públic en l’atmosfera de la trama, es dibuixa la figura de l’Ana (Sílvia Bel). El matrimoni està esperant a la seva casa al camp l’arribada de la que 20 anys enrere va ser l’amiga i companya de pis de Kate. El diàleg entre la parella és enginyosament banal però no fa res més que preparar el terreny per a les conseqüències que tindrà la irrupció de la visitant. 

El to de comèdia burgesa inicial es transformarà aviat en un relat d’aire tràgic. N’hi haurà prou que el personatge de Bel, una dona segura i sofisticada, posi en marxa la màquina dels seus records relatant vivències en comú amb extrema precisió. Són fets que potser han passat o potser no, però en la mesura que existeixen en la memòria de qui els explica passen a ser vistos com a reals. L’espectador és contínuament interpel·lat i sorgeixen diversos interrogants. ¿Què passa entre Deeley i les dues dones? ¿Quina relació hi va haver entre elles? Les sospites i recels al voltant de les relacions del trio desfermaran un clima de tensió en la parella que segurament existia però que no s’havia manifestat. 

La versió de Sergi Belbel realça l’univers pinterià de l’obra, molt ben traduïda per Joan Sellent. El muntatge reflecteix la incidència dels efectes del pas del temps, els laberints de la memòria i la fragilitat de les relacions humanes i de parella. El treball de Carles Martínez, un actor que ja va demostrar amb L’encarregat que havia connectat molt bé amb el teatre de Pinter, és excel·lent. Sílvia Bel, enigmàtica i elegant, ofereix una de les seves millors actuacions, i Míriam Ala-many desborda magnetisme tant en la composició del seu sensual personatge com en els silencis. Una meravella.