Vells temps

informació obra



Autoria:
Harold Pinter
Traducció:
Joan Sellent
Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Míriam Alamany, Sílvia Bel, Carles Martínez
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Ajudantia de direcció:
Antonio Calvo
Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Sala Beckett Obrador Internacional de Dramatúrgia
Sinopsi:

Ha passat de debò o és un record que, de tan real, ha acabat suplantant la realitat mateixa? S’ho pregunten els personatges d’una filigrana escènica plena de la ironia i l’humor, especial i enigmàtic, del Nobel de Literatura Harold Pinter.

Una parella convencional, la Kate i en Deeley, reben la visita de l’Anna, una dona que vint anys enrere havia compartit pis i amistat amb la Kate. En el decurs d’una conversa que arrenca d’una manera aparentment lleugera i banal, rememora uns fets que potser han passat o potser no però que, pel fet d’existir en la memòria de qui els explica, acaben formant part de l’esfera real. Tots tres personatges es coneixen bé, però quina és realment la història que comparteixen? Els laberints de la memòria són un dels temes que toca Pinter en aquesta peça, que també retrata magistralment els estralls del temps i la fragilitat de les relacions humanes. I és que la visita de l’enigmàtica Anna despertarà sospites, recels i tensions ambigües en la parella, d’aquí que la peça, estrenada a Londres el 1971, hagi estat descrita de vegades com un «triangle minimalista», apassionant i seductor, però també inquietant.

Crítica: Vells temps

04/07/2014

Pinter lucha contra la escenografía

per Elisa Díez

Tercer montaje de un texto de Harold Pinter de la temporada, tras Terra de ningú (TNC),L'Encarregat (Lliure), ahora nos llega Vells Temps (S. Beckett). Si en los dos anteriores había pasado, que por circunstancias ajenas al texto no había acabado de atraparme, Vells Temps lo ha conseguido. Quizás los enigmas por los que transcurre la dramaturgia que dejan al espectador a la espera de más, de arañar los minutos para que le expliquen qué está pasando realmente por la mente de los personajes, han ayudado a mi hechizo.

Magnífica traducción, como ya es costumbre del gran Joan Sellent, que deja en manos de Sergi Belbel un bombón envenenado. Una dirección que mantiene la pulsión del misterio que guarda el texto hasta los minutos finales, pero que a su vez muestra ciertos desajustes, el más simbólico dejar a los personajes a espaldas del público en algunas escenas, donde nos gustaría estar al otro lado para ver las reacciones.

Pero el gran misterio de la obra, ya no es ni lo que se dice ni lo que no se dice, sino como Max Graenzel ha concebido la puesta en escena. Aturdidos nada más entrar en la sala, un teatro que publicita la cercanía con el público, la relación entre intérpretes y espectador, y que en esta obra ha decidido poner una pared invisible y alejar la obra del espectador. Más allá de conseguir ampliar la capacidad de la Sala Beckett, no encuentro justificación a un escenario demasiado alzado y alargado que provoca que el espectador intente abarcar toda la acción en repetidos golpes de cuello, sin realmente conseguirlo. (...)