Vells temps

Teatre

informació obra


Autoria:
Harold Pinter
Traducció:
Joan Sellent
Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Míriam Alamany, Sílvia Bel, Carles Martínez
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Ajudantia de direcció:
Antonio Calvo
Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Sala Beckett Obrador Internacional de Dramatúrgia
Sinopsi:

Ha passat de debò o és un record que, de tan real, ha acabat suplantant la realitat mateixa? S’ho pregunten els personatges d’una filigrana escènica plena de la ironia i l’humor, especial i enigmàtic, del Nobel de Literatura Harold Pinter.

Una parella convencional, la Kate i en Deeley, reben la visita de l’Anna, una dona que vint anys enrere havia compartit pis i amistat amb la Kate. En el decurs d’una conversa que arrenca d’una manera aparentment lleugera i banal, rememora uns fets que potser han passat o potser no però que, pel fet d’existir en la memòria de qui els explica, acaben formant part de l’esfera real. Tots tres personatges es coneixen bé, però quina és realment la història que comparteixen? Els laberints de la memòria són un dels temes que toca Pinter en aquesta peça, que també retrata magistralment els estralls del temps i la fragilitat de les relacions humanes. I és que la visita de l’enigmàtica Anna despertarà sospites, recels i tensions ambigües en la parella, d’aquí que la peça, estrenada a Londres el 1971, hagi estat descrita de vegades com un «triangle minimalista», apassionant i seductor, però també inquietant.

Crítica: Vells temps

14/07/2014

La boirina del passat

per Núria Sàbat

«El que m’interessa en gran mesura és la boirina del passat», diu Harold Pinter, parlant de Vells temps, en el llibre de Mel Gussow Conversations with Pinter. I és una afirmació reveladora, fonamental per acostar-se a la seva obra. Una obra en què el mateix autor aconsella entrar-hi sense jugar a endevinar què ha succeït ni a esbrinar què és real o no, perquè, citant-lo novament, «un cop ho imagines és tan veritat com la realitat».

18 anys després que la petita sala de Gràcia li dediqués una Tardor, el dramaturg londinenc premi Nobel de Literatura torna a un espai idoni i novament modificat per tal de construir-hi un escenari estret i llarg –un pèl massa aixecat– agombolat pel remor de les onades i el lleu moviment del blanc cortinatge que cobreix l’invisible vidriera situada al fons de l’entarimat. Som a l’interior d’una casa ran de mar, la casa d’en Deeley i la Kate. A banda i banda, un sofà. Ell seu en un extrem; ella, a l’altre. Sense avisar, sense preàmbuls, enceten una conversa –que Míriam Alamany i un sensacional Carles Martínez broden– purament “pinteriana”: les paraules, com en una expectant partida de tennis, van de banda a banda, dirigides amb força, intenció i precisió. Una carta de l’Anna, una amiga de la Kate amb qui fa vint anys va compartir pis i joventut i a la qual no ha vist des d’aleshores, anunciant la seva arribada n’ha estat el detonant. I malgrat que hem tingut la Kate (admirable Sílvia Bel) davant els ulls des d’un bon començament, tot just ara es farà present.

S’inicia un diàleg plàcid, esquitxat d’humor i d’ironia, que flueix al ritme dels records, però ben aviat els mots es vesteixen de noves intencions i la conversa s’enverina de mirades i silencis que revelen desconfiança, coqueteria, gelosia, desig, dolor... Som, de ple, dins l’univers Pinter.

Vell temps és un text fascinant del qual Sergi Belbel n’ha fet un muntatge impecable i mil·limetrat que fluctua equilibradament entre aquesta realitat mutant, un punt inquietant i profundament enigmàtica, i la seva aparença d’alta comèdia, elegant i intel·ligent que ofereix moments d’una gran sensualitat.