Vells temps

informació obra



Autor:
Harold Pinter
Traducció:
Joan Sellent
Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Míriam Alamany, Sílvia Bel, Carles Martínez
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Ajudant de direcció:
Antonio Calvo
Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Sala Beckett Obrador Internacional de Dramatúrgia
Sinopsi:

Ha passat de debò o és un record que, de tan real, ha acabat suplantant la realitat mateixa? S’ho pregunten els personatges d’una filigrana escènica plena de la ironia i l’humor, especial i enigmàtic, del Nobel de Literatura Harold Pinter.

Una parella convencional, la Kate i en Deeley, reben la visita de l’Anna, una dona que vint anys enrere havia compartit pis i amistat amb la Kate. En el decurs d’una conversa que arrenca d’una manera aparentment lleugera i banal, rememora uns fets que potser han passat o potser no però que, pel fet d’existir en la memòria de qui els explica, acaben formant part de l’esfera real. Tots tres personatges es coneixen bé, però quina és realment la història que comparteixen? Els laberints de la memòria són un dels temes que toca Pinter en aquesta peça, que també retrata magistralment els estralls del temps i la fragilitat de les relacions humanes. I és que la visita de l’enigmàtica Anna despertarà sospites, recels i tensions ambigües en la parella, d’aquí que la peça, estrenada a Londres el 1971, hagi estat descrita de vegades com un «triangle minimalista», apassionant i seductor, però també inquietant.

Crítica: Vells temps

04/07/2014

Sergi Belbel ha aconseguit interpretar la difícil partitura pinteriana

per Aída Pallarès

Com podem verificar el passat? No és cert que sovint un record és distorsionat des del seu naixement i que és possible que, tot i no haver tingut lloc, només pel simple fet d'existir en la memòria acabi formant part de la (nostra) realitat? Són algunes de les preguntes que suggereix Vells temps, una obra de Harold Pinter sobre la boirosa frontera entre realitat i memòria. Setanta minuts que ens ensenyen fins a quin punt som capaços de modelar el passat per les necessitats psicològiques del present. El muntatge, dirigit per Sergi Belbel i interpretat per Sílvia Bel, Míriam Alamany i Carles Martínez, es pot veure a la Sala Beckett fins el 27 de juliol. 

Kate i Deeley, una parella convencional de classe benestant, reben la visita d'Anna, una dona que vint anys enrere havia compartit pis i amistat amb la Kate. El que comença com un aparent retrat quotidià esdevé una lluita pel territori, una batalla entre Deeley i Anna per intentar posseir a Kate a través de la memòria. A diferència de Betrayal, aquí el passat no està dramatitzat, no té una existència pròpia i, per tant, cap de les versions dels personatges, sovint mútuament contradictòries, són més o menys certes. Més aviat són un exemple d'un element típicament pinterià: la construcció verbal dels fets amb intencions estratègiques. Deeley teixeix un relat i controla momentàniament el passat, llavors Anna contraataca, i així successivament. També Kate, a través del silenci, pretén erigir-se com a narradora dels vells temps. Però com Ruth, la protagonista de The Homecoming guanya la partida al reduir els seus contrincants al silenci amb un relat sense cap possibilitat de rèplica. Un record, per cert, construit a base d'elements provinents de les narracions d'Anna i Deeley i que Kate reconstrueix com vol. És veritat el que explica? Realment va passar? Com diu el mateix autor a Conversations with Pinter (Mel Gussow, 1994): "It happens, it all happens". 

Vells temps és una obra inquietant, plena de misteri, que amaga una autèntica bomba de rellotgeria. No és ben bé naturalista, ni tampoc simbòlica i per dirigir-la, doncs, cal tenir mirada neutra i entendre que les pauses i els punts suspensius,-elements cabdals del llenguatge pinterià-, hi són per alguna raó. Tot i ser el seu primer Pinter, Sergi Belbel ha sabut interpretar la difícil partitura i ens regala un muntatge precís, amb una posada en escena gairebé mil·limètrica. Per la seva banda, Carles Martínez construeix un Deeley ple de matisos, així com la seva lenta demolició. També resulta admirable el treball de Sílvia Bel i Míriam Alamany, si bé, al meu entendre (cal tenir en compte que vaig assistir a una prèvia) els hi falta acabar d'ajustar el to, triguen una mica massa a agafar el "toro per les banyes". Un únic inconvenient: l'alçada desproporcionada de l'escenari. És cert que l'escenografia remarca, encara més, el duel narratiu entre els personatges, però també crea distància i pot arribar a incomodar a l'espectador que es veu obligat a girar i alçar el cap massa sovint. Amb tot, estem davant d'un molt bon muntatge i una gran adaptació de l'obra de Harold Pinter. Sembla, doncs, que ja tenim el primer imprescindible d'aquest Festival Grec.