La gràcia d'una lectura apòcrifa és que es pot carregar les tintes allà per on es vulgui. Com en les anteriors adaptacions per a clàssics de Victoria Szpunberg (La casa de Bernarda Alba) i Pau Miró (Terra baixa), Tornero atorga el paper de narradora a un personatge obviat en el clàssic: la dida és la que explica com Antigona sempre ha estat una noia rebel, amiga de mil denúncies. Una ombra de personatge compromès, que diverteix per les seves contradiccions i que intueix una mena d'alter ego de la pròpia Tornero: Riure's de la princesa Antígona, d'entrada, és relativament fàcil i divertit. Fer humor de la pròpia contradicció, és intel·ligent i generós. I és que Helena Tornero (Kalimat, El futur) es distingeix per una reivindicació molt compromeses en les seves dramatúrgies. Ella ha fet que l'Antígona del regnat de Tebes (heroïna màrtir per excel·lència dels clàssics grecs) es converteixi en una mena d'anti-heroïna. Per què descobreix que la seva reivindicació per la justícia mundial és poc adequada al seu espai de privilegi (no es pot ser princesa i antimonàrquica!) I, per aquest motiu, en aquesta versió que Pau de Nut fa tots els papers de l'auca, s'escapoleix i crea exemple.
El cor, que esdevè mirall de la veu del poble o que recomana pensaments de com seria la manera correcta d'actuar als espectadors de l'antiga Grècia, aquí és una veu sempre divertida que li agrada usar esdrúixoles i rebotar més per la fonètica que pel significat (i així trobar jocs de paraules i vincular Creont amb cràter, crustó o croissant ranci; O Tirèsias, amb tiramisú; O Hemó, amb hemodiàlisi). Una festa, vaja, que connecta molt bé amb el to de la lectura. Són perversions dialèctiques marca Jordi Oriol (que serà el darrer del cicle, que ens ha convidat el Lliure en aquestes dates de postconfinament). Les il·lustracions austeres, acompanyen i ajuden a complementar la presència dels personatges(que Pau de Nut prova de dotar de diferent tonalitat, en aquesta mena de narració explicada a peu del llit. només una mosca empipadora i uns braços que sentencien amb el posat de les mans.
Tornero fuig de la grandiloqüència de la tragèdia i decideix jugar amb les paraules i les trames (fent una escapada alliberadora i vital final). La despreocupació recorda aquella versío cantada de Cor de teatre de Troia, una veritable odissea. Agafa el text de l'Antígona de Tebes i se'l porta al seu terreny. De teves a meves. La peça manté la reivindicació per un respecte a l'altra i a la Natura, però des d'un to fresc, despreocupat, que fa recomanble per enriolar-se una bona estona en companyia dels més menuts. Encara hi sou a temps (fins diumenge)!
